Un país de submarinistes

No us penseu que ara faré una defensa aferrissada de l'actitud picaresca, però, vistes i llegides les dades que publiquem avui en la secció d'Economia d'aquest diari, no em negareu pas que, amb els índexs d'atur que hi ha i la caiguda de l'activitat econòmica visible, si la màquina de l'economia domèstica no s'ha aturat fins a la inanició, fins al col·lapse, és perquè la gent s'espavila pel seu compte, es busca la vida, que diríem parlant en plata, moltes vegades amb feines i en sectors precaris en què els marges són tan petits que s'intenten eixamplar evitant passar comptes amb el fisc. A Catalunya, a més, s'hi sumen les poques ganes que tenim tots plegats de contribuir a mantenir un Estat que com més llana fem més ens n'esquila. A curt termini, el submarinisme fiscal és una sortida d'emergència. Una sortida injustificable si el que volem és viure en un sistema de garanties socials en què l'Estat pugui arribar on no arriben els més desafavorits i pugui dotar la comunitat de les infraestructures de tota mena que necessita.

Això no obstant, tot i que ara hagi repuntat, mirant les estadístiques a mitjà termini podem veure com l'economia submergida és una malaltia crònica. Un mal derivat probablement d'una mentalitat atàvica refractari a pagar impostos a poders ineficients, d'una ineficàcia estructural del sistema recaptatori i, també, d'una sensació que en el fons el pes dels impostos sempre cau en les classes més febles, que són les més fàcils de controlar perquè no tenen ni els mecanismes, ni els assessors, ni els diners, que els permetrien escapolir-se a l'engròs. No és només una sensació, perquè són els mateixos inspectors d'Hisenda els que ho pensen. Pagar impostos és un deure, però en el país-de-ximple-l'últim potser la cara de ximple ens queda als complidors.