La lluna i el pont

Era fosc i la lluna plena ja llustrejava en l'horitzó de la cala. Com un miracle, dotzenes de llunes pàl·lides es van anar encenent a l'embarcador de la Rovellada, al roquissar de la costa i sobre el mar, davant els ulls sorpresos dels veïns i visitants. Llavors es va alçar, amb el misteri del primer moment, el disc lunar, carregat de grocs i roses, sobre el mar quiet de l'agost, dibuixant en l'aigua el seu camí de llum fins als nostres peus. Era la festa que ens recordava a tots que feia quaranta anys que l'home havia trepitjat –el petit pas que havia de ser el gran salt– la Lluna.

La performance commemorativa naixia de la conjunció de dues ànimes creatives: l'arquitecte Pablo Serrano i el galerista i pintor Ralf Bernabei. El primer, veí i enamorat de la cala; el segon, propietari de la galeria Horizon, que ha posat Colera al mapa artístic del país. I encara que de la lluna plena d'agost en queda només el record, valia la pena de deixar constància escrita de l'espectacle –TV3 en va emetre el testimoni gràfic.

En Ralf és un pintor inquiet, que s'ha arrelat a Colera de fa una colla d'anys i que viu intensament totes les inquietuds del poble. Fa pocs mesos, va aconsellar els amics del Nàutic, que havien de repintar un pont metàl·lic que uneix el passeig amb el port, i els va proposar un groc específic –el color de les matrícules franceses, el groc de Nàpols– per convertir-lo en un monument. Li varen fer cas, cosa que ha provocat diversitat d'opinions al poble, com era d'esperar. Si fos per ell, també pintaria del mateix color el pont del tren, que travessa i domina tota la població de nord a sud, amb la mateixa idea:

–Ja sé que alguns no hi estan d'acord, però aquests ponts de ferro –el del ferrocarril és de l'Eiffel– mereixen ser tractats com a obres d'art que són.

I llavors s'anima. La seva imaginació vola i fa córrer la seva mirada de pintor sobre tot el nucli urbà. Ell, si pogués fer-ho, pintaria tot el poble del color groc de les matrícules. O, potser, establiria una gama de grocs similars perquè cada propietari pogués triar el que més li agradés. Però sempre al voltant del mateix color:

–Tot Colera es convertiria en una obra d'art extraordinària, com una gran escultura habitada. Vindrien de tot el món per veure el poble, sortiria a totes les revistes d'art del món –imagina, amb autèntica emoció.

Sap de què parla.

Després de l'experiència del pont del port, no sé pas si la seva idea té cap possibilitat de fer forat a la grisa Colera, tan poc predisposada als canvis. Ni tan sols la il·lusió, l'energia i l'empenta que ha demostrat últimament l'equip municipal són garantia que algú es prengui seriosament la proposta del pintor.

Però la deixo anotada aquí, per si de cas.