La senyora

Ja no pot explicar gaire res la senyora Alícia Sánchez-Camacho quan aquesta setmana ha fet palès tot l'argumentari de presències i absències que marquen una particular manera d'entendre el joc democràtic. Tancada a la gàbia daurada d'un hotel barceloní i acomboiada pels companys de quadrilla d'arreu de l'Estat, la senyora va deixar anar tota la bilis de la seva visió de Catalunya, a partir d'emparentar-la amb la tràgica violència basca i fent caldo gros d'una suposada persecució antidemocràtica contra els principis que defensa. Ultrapassant els límits de la mínima correcció, la líder dels populars catalans proclamava un nítid programa contra la societat catalana i quasi convidava el nacionalisme espanyol a tornar a desfilar, al so de vells tambors i darrere imperials banderes, pels carrers de Catalunya, com ja feren ara fa 75 anys.

La senyora presentà una imatge prou llustrosa per poder anar de bracet de Cospedal i petonejar-se amb el brillant orador Rajoy, que aprofità l'aquelarre per deixar clara la inexistència d'un pla popular per contrastar amb les aspiracions catalanes.

Encara faltava el millor. La senyora tenia pendent una altra escenificació del trencament amb el país i ho va fer en seu parlamentària. Requerida per la comissió d'afers institucionals del Parlament, feu cas omís de la citació i deixà buida la cadira que tenia preparada, negant legitimitat a la màxima institució catalana i desoint el mandat de l'article 59 de l'Estatut que obliga els càrrecs públics catalans a comparèixer davant del Parlament si aquest ho requereix. Ella és parlamentària, però, pel que es veu, se sent per sobre del compromís com a tal.

No crec que el Partit Popular pugui esperar gaire res en la voluntat de ser força decisiva en Catalunya, però ensenyant les virtuts oratòries o la capacitat de fer-se fonedissa de la senyora Alícia, les possibilitats de refer un espai que havien tingut cada vegada seran més escasses.