Opinió

5 de febrer del 1939

Orgull espanyol fins al final

La matinadadel 5 de febrer era el moment fixat perquè Companys, Agirre i Azaña marxessin junts cap a la frontera
Un cop dalt,les autoritats franceses
van haver de trucar a Perpinyà perquè no esperaven Companys

Capítol 46


Des que el 22 de gener, davant el ràpid avanç de les tropes franquistes, els màxims dirigents dels governs de la Generalitat i de la República, conjuntament amb altres alts càrrecs i funcionaris, van decidir abandonar Barcelona, les poblacions de Figueres, Olot i Girona van esdevenir per uns dies seus governamentals.

A la primeria de febrer, un munt d'institucions republicanes es van trobar repartides arreu de l'Alt Empordà. El president de la Generalitat, Lluís Companys, es va instal·lar primer a can Descals, a Darnius, i posteriorment, al mas Perxés, a Agullana. Amb Companys viatjaven el conseller de Finances i futur president, Josep Tarradellas; el de Cultura, Carles Pi i Sunyer, i el de Governació, Antoni Maria Sbert, i altres alts càrrecs. Pel que fa al president del govern espanyol, Juan Negrín, es va instal·lar a Figueres, i el de la República, Manuel Azaña, al castell de Peralada: “Vaig dormir-hi envoltat de quadres del Prado”, va recordar més tard. Ben aviat, però, l'avanç enemic el va obligar a moure's fins a can Barris, a Agullana, mas que seria l'última residència del president de la República a l'Estat.

L'ofensiva franquista era ja imparable en aquest moment, però ni això podria aturar les rivalitats polítiques. Azaña i Negrín van discutir molt fort a propòsit del batalló d'escorta del president republicà que el govern volia fer servir per aturar l'avanç dels nacionals. Uns grup d'homes ben armats que, finalment, van servir per al que volia Azaña: protegir les carreteres d'accés a la seva residència provisional.

Negrín també es va barallar amb Companys, a qui va reclamar els diners de la Generalitat, i de qui no va acceptar la proposta, consensuada amb el lehendakari basc José Antonio Agirre, de crear un òrgan provisional de govern a l'exili amb cinc presidents: el català, el basc, l'espanyol, el de la República i el de les Corts.

Mentre s'esperava que les autoritats franceses obrissin la frontera per al pas dels soldats –el dia 27 ja s'havia obert per als civils–, al mas Perxés hi confluïa molta més gent de la que podia acollir. “És un casal de construcció relativament modern, capaç d'allotjar de 40 a 50 persones. I bé: ja n'hi han entrat unes dues-centes, i encara en van venint més. No és possible d'atendre-les totes. Manquen queviures, vaixella, llit, matalassos, flassades... Una sola cosa abunda: l'aigua”, recordaria més tard el president del Parlament de Catalunya, Antoni Rovira i Virgili.

Un altre que va marxar camí de l'exili, el periodista i cineasta Magí Murià, va plasmar també per escrit la seva estada al mas Perxés: “A Agullana, sota la pluja, desembarquem al mas Perxés, situat fora de la població i entremig de boscos. Gràcies a Déu! Ja era hora; el meu cos havia arribat al límit de les meves forces. Un sostre i una llar de foc, quina delícia!” Murià va lamentar també la munió d'hostes que hi havia a la casa, un espai que havien de compartir amb el tresor artístic de Catalunya: “Caixes i més caixes, caixes enormes amb retaules i teles s'enduen bona part de l'espai.” I, com no, el fred que hi feia: “Preferia no abandonar la cuina, on un foc amorós em desencarcarava les carns.”

La matinada del 5 de febrer era el moment fixat perquè marxessin cap a l'Estat francès les altes autoritats espanyoles, basques i catalanes. Es va acordar que a partir de les vuit del matí pujarien plegades el coll de Lli i baixarien després cap al petit poble de les Illes, però els espanyoles van incomplir la seva paraula i a les cinc Negrín ja es va presentar a can Barris d'Agullana a buscar Azaña per acompanyar-los en la pujada. Calia mantenir la preeminència institucional espanyola, pensaven. I dit i fet. En la comitiva anaven també l'esposa d'Azaña, doña Dolores; el seu cunyat i director d'escena Cipriano Rivas Cherif; el president de les Corts, Diego Martínez Barrio; el ministre sense cartera, José Giral; quatre guàrdies; un cuiner, i altres familiars. En la pujada, el cotxe de Martínez Barrio va quedar entravessat pel gel i van haver de continuar a peu. El glaç també va fer molt lent el descens. Negrín va donar el braç a doña Dolores i el ministre Giral va relliscar i va caure a terra. A les Illes els esperaven els cotxes que havien fet la volta pel Pertús. Negrín es va acomiadar d'Azaña amb un “fins aviat a Madrid” que el president republicà va considerar una impertinència.

A les vuit, hora acordada, catalans i bascos van descobrir amb sorpresa que els espanyols feia estona que havien marxat. “Van deixar en no-res l'entesa amb el president català. Era la millor imatge de la profunda divisió que s'havia establert entre institucions i representacions polítiques de la República”, recorda l'historiador Francesc Vilanova a Als dos costats de la frontera (PAM, 2001). I una imatge de divisió i un presagi de la poca entesa que hi hauria en els llargs anys d'exili que començaven.

En la comitiva de Companys i Agirre viatjaven, entre d'altres, Tarradellas, Pi i Sunyer, Sbert, l'arqueòleg Pere Bosch i Gimpera i el comandant Frederic Escofet, així com funcionaris, mossos d'esquadra i l'escolta del president i alts càrrec del govern basc. Molestos amb Negrín i Azaña, van començar la pujada cap al coll de Lli –un recorregut inclòs actualment en les anomenades Rutes de l'Exili i que, des de la carretera, a tocar la Vajol, es fa en una mitja hora.

El gel i el fred dificultaven l'ascens de Companys i aquells que el seguien. Un cop dalt també hi va haver problemes amb la vigilància francesa. Les Illes no era una frontera autoritzada per a tothom i el comandant francès es va estranyar de la presència de la comitiva. “Vam haver d'esperar que telefonés al prefecte de Perpinyà, qui va autoritzar el pas dels presidents i consellers. Els altres, els que tenien els passadors sense visar, havien d'esperar que jo, que tenia el meu en regla, anés al Pertús i fes visar els seus. Quan vaig tornar, ja se'ls havien emportat al camp d'Argelers”, recorda a les seves memòries Bosch i Gimpera.

Durant el descens es van trobar amb Negrín. Companys i Agirre es van oferir per tornar amb ell, però el cap de govern espanyol s'hi va negar. Més tard va comentar al polític i periodista Julián Zugazagoitia –a qui mesos més tard la Gestapo entregaria a Franco amb Companys–: “M'hi he negat. Absents de Catalunya, tinc una preocupació menys.”

De les Illes, Companys va viatjar a Perpinyà i París. Amb l'ocupació nazi es va instal·lar a la Bretanya, on seria finalment detingut. Traslladat a Barcelona, va ser afusellat la matinada del 15 d'octubre del 1940.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.