Números objectius i subjectius

Considerant l'excel·lent creativitat espanyola per fer estadístiques i comptes, no és gens estrany que la UE posi sempre en quarantena les dades del govern espanyol i siguin els seus homes de negre qui personalment en facin les comprovacions. D'allò que semblaria ben normal per a un debat o una informació com l'objectivitat dels números, aquí hom n'ha de desconfiar. Darrere cada número sempre hi ha un interès polític o empresarial amagat que, com que és subjectiu, no en permet la utilització per arribar a un consens. Fixin-se que la major part de la premsa d'aquesta setmana, la informació de la presentació a Girona del substitut del que fins ara havien estat les balances fiscals, l'hem de buscar en l'apartat de política, i és que darrere d'aquest canvi hi ha bàsicament un interès polític.

Els “comptes públics territorialitzats” que és com es diu aquest nou invent del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, té l'únic objectiu d'aturar el discurs del dèficits fiscals que, segons el ministre, és l'element que utilitza l'independentisme. Així doncs, és normal que divendres el ponent i inventor del mètode, Ángel de la Fuente, anunciés clarament que amb els seus números no hi ha “coses rares, maltractament ni espoli”. La seva enginyeria comptable, en el cas que ens la creguem, ha triomfat. Importa ben poc que el mètode emprat fins ara de les balances fiscals fos un mètode estandarditzat internacionalment i que es fa servir a Bèlgica, al Canadà, als EUA, a Austràlia... Espanya no ha canviat tant des dels vells temps i encara serveix l'eslògan franquista: “Espanya és diferent.” La negativa als requeriment del conseller Mas-Colell perquè el ministre Montoro faciliti totes les dades i, per tant, els experts puguin comptar les balances de la manera estàndard, demostra fins a quin punt estan disposats a l'apagada informativa pels interessos polítics. Aquesta setmana també s'han fet públics els beneficis de la banca i, com passa sempre, hi ha qui se n'ha escandalitzat. Deixi'm dir d'entrada i ben clarament que jo estic a l'altre costat; em sento més tranquil si veig que els bancs, com totes les empreses, fan beneficis. L'experiència ens ensenya que les empreses que no en fan tanquen, i els bancs que no en fan, els hem de rescatar. Però si mirem amb un xic d'atenció, la informació ens demostra clarament que tenim grans debilitats econòmiques i podria molt ben ser que el futur no fos com ens diuen. Els comptes de resultats dels dos grans bancs espanyols s'han beneficiat principalment dels beneficis que han assolit les seves franquícies a l'estranger i per la menor dotació per a la morositat. El seu negoci a Espanya no els ha aportat res. Caixa Bank fa pèrdues en els seus resultats abans d'impostos i es beneficia d'un crèdit fiscal de 1.200 milions d'euros per invertir els resultats i presentar beneficis. La morositat arriba a ràtios mai vistes i els marges s'escurcen. El Banc Popular ha arribat a una taxa de morositat del 14,27%! En les presentacions dels resultats tots els responsables bancaris aspiraven a canviar aquests números el 2014, amb l'esperada represa econòmica.

Ben aviat començaran les proves d'estrès bancari, les revisions que a Brussel·les han de fer a la banca europea per quantificar-li el nivell de solvència. Per imposició alemanya, aquest cop el deute públic computarà com a inversió de risc discriminant-lo segons la qualificació. No és el mateix risc, diuen els alemanys, una inversió AAA com l'alemanya que una BBB de l'espanyola. Cal recordar que els últims dos anys la banca espanyola ha invertit 133.000 milions en deute públic espanyol i té una cartera de 300.000 milions. Com es fa evident, amb tots el números, el sector financer espanyol encara presenta o pot presentar grans debilitats, per això és molt important que facin beneficis. Si no, els haurem de tornar a rescatar.