De l'anèmia a l'anomia

El Barça va jugar 30 minuts d'un gran futbol contra el València al Camp Nou. Guanyava 1 a 0, i el partit anava pel camí d'una golejada. Però, vet aquí, que l'empat a l'últim minut de la primera part va donar pas a un 2-3 que va deixar els jugadors glaçats i sense cap ganes d'èpica per remuntar. Se'ls ha criticat, amb raó. I el Tata no pot anar perdent i tenir les mans a la butxaca. Però també hi havia a l'estadi un públic anèmic. I aquest és un símptoma preocupant. Per què el públic del Barça no va reaccionar a allò que veia? L'efervescència de l'era Guardiola, que va acostar al futbol aficionats que no hi tenien interès abans, es va acabar amb l'adéu del líder. Però el Barça també es va quedar sense l'enemic que el cohesionava. Els anys del Pep Team no s'entenen sense Mou. I ara, tot i que el Barça segueix en la dècada prodigiosa, el futbol ja no desperta tant interès. I la graderia es buida. A més, per més que no hi hagi pancartes a l'estadi, els culers no ens hem agradat en els últims esdeveniments. És tot plegat el que provoca una anèmia preocupant. I de la mateixa manera que tenim una societat il·lusionada, de la mateixa manera que sembla que hi ha una majoria social que vol construir un nou país, les coses a la vida són molt fràgils. Per exemple. Les eleccions europees eren una gran oportunitat. Imaginem una candidatura unitària que guanya les europees a Catalunya i que tenim la participació més alta de tota la UE. És o no és aquest un missatge molt potent al món? Ens creiem, es creuen els partits, que estem en un moment excepcional que cal aprofitar perquè no el tornarem a viure? O preferim el partidisme amb l'argument que quatre diputats canviaran les polítiques de la Merkel? Compte amb el que transmeten, perquè de l'anèmia del Camp Nou podem passar més fàcilment del que sembla a l'anomia nacional, a la ruptura dels llaços entre bona part de la societat i els partits.