La treva

Els Jocs Olímpics d'hivern començaran aquest cap de setmana amb aquesta cosa tan sorprenent que en diuen la treva olímpica. El Comitè Olímpic Internacional demanarà als governs de la zona i molt especialment al govern rus que no hi haja morts ni violència mentre duren els Jocs. I després?

Sempre m'ha semblat que aquesta “treva olímpica” és d'un cinisme esfereïdor però en el cas que ens ocupa, Sotxi, supera els límits del que seria raonable. La mateixa ciutat és un fort. Fort Alexandre, que aquest és el nom original de la vila, va ser, en efecte, un destacament militar avançat rus en una terra complexa com n'hi ha poques. Però no cal ni tan sols invocar la història perquè la realitat actual ja és prou complexa. Els Jocs tenen una de les seues seus a tocar de la frontera mateix de Geòrgia, amb la república d'Adjària; república que ha mantingut una guerra amb Geòrgia per la seua independència, guerra a la qual Moscou en absolut ha estat indiferent. El 2008 l'exèrcit rus va entrar en territori georgià per donar suport a Adjària i Ossètia, cosa que, per cert, no ha impedit pas que en els Jocs de Sotxi participe una delegació georgiana –molt limitada això sí.

Una altra de les seus dels Jocs està en territori txerkès i molt a prop hi ha el conflicte de Txetxènia, una poma podrida que ha enverinat completament la vida al Caucas. La violència que l'exèrcit rus ha desfermat en aquesta regió ha estat realment impossible de mesurar. No només contra els pobles nadius. També contra aquells russos, com ara Anna Politkóvskaia, que intentaven posar una mica de llum en una de les actuacions més criminals de la Rússia postsoviètica. Ho va pagar amb la vida. En aquest ambient parlar de “treva olímpica” és fer un brindís al sol que, a més, no està clar que la poderosa Rússia puga portar a terme. Els darrers atemptats són un avís.