El nom i la norma

El ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que es va fer el 31 de gener passat va prendre una “decisió històrica” i va aprovar per majoria quasi absoluta el contingut del Diccionari Normatiu Valencià. Integren aquesta obra un total de 93.000 entrades. Només una entre aquestes 93.000 ha despertat la ira dels injustos. Concretament la que fa referència a valencià, que diu, textualment: “Idioma romànic parlat a la Comunitat Valenciana, a Balears, Catalunya i altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó i que també rep el nom de català.” Una definició i una decisió semblants a la que la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua adjudica a valencià i a català. Una obvietat que seria absurd discutir des de cap altra instància si el nostre fos un país homologable amb la civilització més estricta. Però decisió i definició han encès el gran foc dels garbons i el govern valencià s'ha desbocat. El president Alberto Fabra i els seus consellers han vomitat –perdó, boçat– sobre l'Acadèmia, l'han desautoritzada i han portat l'accepció al Consell Jurídic Consultiu. Perquè els juristes esmenin la plana als filòlegs. La consellera de Cultura, María José Català –el cognom li pica i li cou–, ha afirmat que l'Acadèmia “ha de treballar amb la norma i no amb el nom”. Això ha fet, confirmar la norma i consagrar el nom que tant li agrada. Però el problema no és de nom. És de neurones. I d'honradesa. Fa dècades que el PP valencià prevarica contra la raó de la ciència. Eppur si muove, María José.