El llenguatge econòmic
Abans ningú no sabia d'economia. Si retrocedim en el temps, veiem com el primer ministre espanyol d'aquest ram que en va saber fou Francesc Cambó, ministre de Foment fa gairebé un segle. N'era l'excepció. Recordem que Lluís Companys va ser ministre de Marina un anys més tard, i és possible que no sabés nedar.
Les coses han canviat molt. L'economia ocupa sovint la primera pàgina dels diaris des dels últims anys del franquisme, quan es va començar a parlar d'estabilització, d'inflació i de devaluació de la pesseta. Els lectors van haver de començar a absorbir aquests conceptes, més o menys correctament. El llenguatge econòmic no era fàcil. Hi havia economistes erudits que s'enorgullien que només altres erudits poguessin entendre el que deien. Però hi va haver personatges com Fabià Estapé i Ernest Lluch, entre d'altres, que van crear escola entre els no economistes, gràcies a uns articles i uns llibres a l'abast de tot ciutadà que hagués acabat el batxillerat.
L'economia ha anat guanyant terreny en tots els mitjans de comunicació. Les crisis hi han ajudat, evidentment. I em refereixo a la del 1974-1984 i a la que va començar oficialment el 2008 i encara no s'ha acabat. Hi ha diaris, els econòmics, que hi destinen tot el contingut, mentre que els generalistes dediquen tantes pàgines a l'economia com als esports, que ja és dir molt; les televisions fan programes especialitzats i fins i tot hi ha pel·lícules que parlen de Wall Street i donen per suposat que tothom coneix que aquest és el carrer de Nova York on hi ha la borsa i la seu d'algunes grans societats financeres. La conseqüència és que es parla tant d'economia com de futbol. Una altra cosa és que tot el que diuen vagi a missa.
L'idioma econòmic és l'anglès. Resulta molt progre parlar d'inputs, de business angels, d'una joint-venture, d'assets, de core capital o utilitzar centenars d'altres paraules angleses, tot i que moltes es poden traduir. Però no n'hi ha prou de saber anglès. Si agafes una pàgina del Financial Times et pots trobar amb una referència a la FR, que vol dir Federal Reserve, el banc central americà. Per estalviar tinta, els periodistes utilitzen dotzenes de sigles, que poden convertir el text en xifrat per a tots aquells que no tenen el codi. És clar que els ciutadans d'aquest estat també han d'identificar l'EPA –Enquesta de Població Activa–, o la Sareb, que ni jo recordo el que vol dir, però que és el fons que ha recollit els immobles dels bancs i caixes que han fet figa. Tothom sap que és l'IRPF –impost sobre la renda de les persones físiques– o l'IVA –impost sobre el valor afegit– i alguns el PIB –producte interior brut.
Cal ensenyar nocions econòmiques a l'escola si es vol que quan els estudiants en surtin entenguin el seu entorn. És més important saber que la seu del Banc Central Europeu és a Frankfurt que recordar el jugador del Barça que porta el 5 a la samarreta. És tan important saber enviar una piulada com tenir consciència que la inflació reflecteix el poder adquisitiu de la moneda. Quant als economistes, és convenient que a l'hora d'expressar-se utilitzin la paraula humilitat, com deia fa dies Germà Bel a la televisió.
