Víctimes

Una de les carac­terísti­ques més per­ver­ses de la política espa­nyola és la uti­lit­zació par­ti­dista que ha fet durant dècades de les vícti­mes del ter­ro­risme. En una pri­mera fase, aquesta ins­tru­men­ta­lit­zació bar­ro­era tenia com a objec­tiu debi­li­tar ETA i mobi­lit­zar el naci­o­na­lisme espa­nyol. En una segona fase, les vícti­mes es van con­ver­tir en armes llancívoles con­tra el bas­quisme i el cata­la­nisme democràtics. La dico­to­mia era sim­ple i no adme­tia mati­sos: o s'estava amb les vícti­mes i la Cons­ti­tució espa­nyola o s'estava a favor del ter­ro­risme. Cons­ci­ents d'aquesta rea­li­tat, algu­nes per­so­nes que van patir el ter­ror van optar per pro­fes­si­o­na­lit­zar aquesta situ­ació i con­ver­tir-la en la seva forma de vida, cre­ant orga­nit­za­ci­ons gene­ro­sa­ment grei­xa­des amb diner públic. Però ara hem arri­bat a una ter­cera fase, encara més patètica i repug­nant: els par­tits que repre­sen­ten el naci­o­na­lisme espa­nyol es bara­llen com vol­tors per rebre el segell de qua­li­tat que, als seus ulls, ator­guen aques­tes vícti­mes. VOX va ser el pri­mer par­tit a exhi­bir la seva víctima: el fun­ci­o­nari segres­tat José Anto­nio Ortega Lara. Ràpida­ment, UPyD ha situat Maite Paga­zaur­tun­dua, ger­mana d'un poli­cia muni­ci­pal assas­si­nat per ETA i en el seu dia una veu corat­josa, com a número dos de la seva llista euro­pea. El PP ha arri­bat tard, però també ha tro­bat una víctima a l'altura de les cir­cumstàncies: Mari Mar Blanco, ger­mana del cèlebre regi­dor d'Ermua segres­tat i assas­si­nat. Des d'ara i fins a les elec­ci­ons tor­na­rem a patir una exal­tació impúdica de les vícti­mes del ter­ro­risme, pre­ci­sa­ment quan ja no hi ha cap grup armat actiu a l'Estat espa­nyol. Denun­ciar-ho no és fàcil perquè les vícti­mes merei­xen la nos­tra pie­tat i res­pecte. Però cal fer-ho, pre­ci­sa­ment, en nom de la immensa majo­ria de vícti­mes anònimes.