Víctimes

Una de les característiques més perverses de la política espanyola és la utilització partidista que ha fet durant dècades de les víctimes del terrorisme. En una primera fase, aquesta instrumentalització barroera tenia com a objectiu debilitar ETA i mobilitzar el nacionalisme espanyol. En una segona fase, les víctimes es van convertir en armes llancívoles contra el basquisme i el catalanisme democràtics. La dicotomia era simple i no admetia matisos: o s'estava amb les víctimes i la Constitució espanyola o s'estava a favor del terrorisme. Conscients d'aquesta realitat, algunes persones que van patir el terror van optar per professionalitzar aquesta situació i convertir-la en la seva forma de vida, creant organitzacions generosament greixades amb diner públic. Però ara hem arribat a una tercera fase, encara més patètica i repugnant: els partits que representen el nacionalisme espanyol es barallen com voltors per rebre el segell de qualitat que, als seus ulls, atorguen aquestes víctimes. VOX va ser el primer partit a exhibir la seva víctima: el funcionari segrestat José Antonio Ortega Lara. Ràpidament, UPyD ha situat Maite Pagazaurtundua, germana d'un policia municipal assassinat per ETA i en el seu dia una veu coratjosa, com a número dos de la seva llista europea. El PP ha arribat tard, però també ha trobat una víctima a l'altura de les circumstàncies: Mari Mar Blanco, germana del cèlebre regidor d'Ermua segrestat i assassinat. Des d'ara i fins a les eleccions tornarem a patir una exaltació impúdica de les víctimes del terrorisme, precisament quan ja no hi ha cap grup armat actiu a l'Estat espanyol. Denunciar-ho no és fàcil perquè les víctimes mereixen la nostra pietat i respecte. Però cal fer-ho, precisament, en nom de la immensa majoria de víctimes anònimes.