Terceres vies sense esperança

Els que es presenten de bona fe com a defensors de la tercera via, la que hauria d'evitar el que anomenem xoc de trens, comencen a concretar: proposen, segons sembla, un pacte que blindi les competències de la Generalitat en educació i en tot el que fa referència a la llengua, un nou finançament que sigui comparable al pacte fiscal i poca cosa més. Creuen que si l'administració de l'Estat cedís en aquests punts, es podria desactiva l'onada independentista. Ben mirat, estan proposant, d'una banda, deixar les coses com estaven abans dels recents atacs a la llengua, d'una banda, i recuperar la idea del concert a què Rajoy es va negar de ple.

Com que l'oferta –si és que podem dir que ho és – ve de la part catalana, el més probable seria que, si s'arribés a una improbable negociació, per trobar l'acord s'anés al punt mig, a partir la diferència. I com es parteix? Doncs és fàcil: de les dues demandes, l'Estat cedeix en una, la de les competències, i no ho fa en l'altra, els diners. Seria un èxit rotund. Tot seguiria igual que abans de l'inici del moviment popular sobiranista i ningú podria dir que no ens escolten, que no negocien, que no pacten. Extraordinari. La dona borratxa i el vi al bot. No es pot demanar més, des del seu punt de vista.

Ara, si de veritat es volgués pactar un nou encaix de Catalunya a Espanya que de veritat intentés superar els greuges que han provocat la situació actual, caldria posar sobre la taula moltes més coses. Per la banda de les balances fiscals, equilibrar-les per llei, posant a banda allò que en diuen solidaritat (que no és més que un sistema de compra de vots a les regions subvencionades amb els nostres diners i que no han servit per millorar la competitivitat de les economies afectades). Per la banda de les competències, no ens podríem limitar a recuperar i blindar el que teníem fins ara. Si de cas, caldrà posar sobre la taula, com a mínim, els termes de l'Estatut que va aprovar el Parlament català i que va ser desdibuixat, aigualit i desfigurat quan va passar pel Congrés i pel Constitucional.

Tot això, és clar, en el supòsit que l'Estat estigués disposat a fer una oferta raonable, cosa que no sembla pas probable. A Madrid, prefereixen el xoc de trens pensant que el seu tren és mes pesant i més gros. També en el supòsit que assumissin que, per resoldre el que anomenen problema català, han de cedir poder. Que acceptessin que els ciutadans de Catalunya han arribat a entendre la malícia del tracte que reben, el perjudici que els causa i la ineficàcia del sistema que pateixen. Un sistema enquistat i corrupte, que perjudica els catalans, però que també ho fa a la resta del país.

De moment, no es veuen terceres vies. Potser el darrer dia...