Bola de neu

Al primer cop d'ull costa de creure, però és així: el consens científic avui dia és que el nostre planeta ha passat per estats de bola de neu, i no un sol cop, sinó unes quantes vegades. Un estat de bola de neu és aquell en què la Terra es troba totalment glaçada de pol a pol. Vista des de l'espai, es presentaria com una bola completament blanca, amb una aparença semblant a la que té avui dia Europa, la lluna glaçada de Júpiter. La temperatura mitjana al planeta seria com la d'ara a l'Antàrtica, uns -50 ºC, i als pols la temperatura a l'hivern arribaria als -100 ºC. El consens que existeix amb relació als estats de bola de neu es bifurca en dos corrents: els que creuen que el planeta va quedar completament glaçat (hard snowballers) i els que creuen que, com a mínim a l'equador, hi hauria hagut una mica d'oceà sense glaçar (slushballers –slush, ‘neu pasta'–).

I com s'arriba a un estat de bola de neu? Doncs un candidat molt probable és una reducció de CO2 a l'atmosfera, més enllà d'un cert llindar. Gràcies a l'efecte hivernacle, el CO2 pot ser concebut com una manta per al planeta: com més CO2 a l'atmosfera, més gruix té la manta planetària, i més efecte hivernacle i més calor. I, en sentit invers, com menys CO2 a l'atmosfera, menys gruix té la manta planetària i, finalment, menys efecte hivernacle i més fred. Aquesta reducció de CO2 i temperatures portaria un augment gradual del fred i del gel als pols. Alhora, aquest augment del gel també provoca una reducció de la calor absorbida pel planeta, en reflectir de tornada cap a l'espai una fracció més gran de la llum solar incident, a causa del seu color blanc. El fet que faci més fred porta més gel, i el fet que hi hagi més gel porta encara més fred. Un cop la capa de gel arriba a menys de 30 graus de l'equador, llavors el progrés del gel és indeturable fins que tot el planeta queda glaçat.

Però, un cop s'hi ha arribat, com se'n surt? Què fa que aquest estat de bola de neu no perduri per sempre? I la resposta seria: un augment molt considerable de la quantitat de CO2 a l'atmosfera. El balanç de CO2 a l'atmosfera, en absència de la influència humana és, en essència, una història d'equilibri entre la retirada de CO2 de l'atmosfera, provocada per l'erosió de roques de silicats, i l'aportació de CO2 a l'atmosfera, a través de l'activitat eruptiva dels volcans.

La retirada per erosió es veu influenciada per la temperatura: a més temperatura, més erosió i més retirada de CO2, i viceversa. O sigui que, en un món glaçat, amb moltes menys roques a l'abast de la mà, i amb una retirada de CO2 per erosió molt frenada a causa de les molt baixes temperatures, tot el CO2 que entrés a l'atmosfera a través de l'activitat dels volcans s'hi aniria acumulant. I s'hi aniria acumulant fins a arribar a un punt en què la concentració augmentés tant (uns 400 cops més CO2 que el que tenim ara) que es generés un efecte hivernacle impressionant. Tant que aleshores el desgel seria també indeturable fins a alliberar el planeta del mantell gelat.

I, per acabar, com es manté la vida a través d'una bola de neu? En el nostre món actual veiem que a l'Antàrtica hi ha ecosistemes de microbis que són operatius, per no parlar dels oasis d'escalfor que es trobarien als punts propers als volcans en funcionament, o de l'oportunitat proporcionada per esquerdes al gel que obrissin els oceans al contacte amb l'atmosfera. Per tant, la continuïtat d'unes certes formes de vida resistents està garantida, però és ben cert que un tal estat del planeta eradicaria qualsevol biosfera existent al planeta.