El Marquina inesperat

Sempre n'havíem dit la plaça del Carril, perquè hi havia l'estació del tren, fins que l'any 1948 la van batejar oficialment com la “plaza del poeta Marquina”. Ara el grup municipal de la CUP de l'Ajuntament de Girona reclama que es recuperi el nom originari, perquè diuen que el senyor Marquina va ser un franquista conspicu, propagador dels principis del règim per terres de Llatinoamèrica. És ben cert.

Però, de la mateixa manera que persones d'un present impecable amaguen a vegades un passat fosc, també hi ha persones tingudes per obscures que poden haver tingut un passat clar. És el cas d'Eduardo Marquina Angulo. Nascut a Barcelona de pare aragonès i mare lleonesa, va parlar tota la vida en castellà, i es va proclamar anticatalanista en un article a El Imparcial, el 1901. Tanmateix, mentre triomfava com a excel·lent dramaturg en vers clàssic amb obres com ara Las hijas del Cid i Doña María la Brava, sojornava a Cadaqués i mantenia una relació molt estreta amb les primeres figures catalanes: Rahola, que va fer-ne l'elogi a El Autonomista; Morera i Vives, que van musicar-li obres; Casas, que el va retratar al carbó; Coromines, Pijoan, Torres-Garcia, Vilamitjana i fins i tot D'Ors, que no va dubtar a incloure'l en el selectíssim Almanac dels noucentistes de 1911. Hi va participar amb un poema en català titulat Del llenguatge. S'havia casat amb Mercè Pichot Gironès, de la coneguda nissaga cadaquesenca, i explica en el poema l'emoció que sentia quan escoltava la seva dona cantar al petit fill Lluís en “la dolça parla temuda i volguda” en la qual ell no gosava expressar-se. Però la ideologia i la política van poder més que els sentiments, i Marquina es va consolidar com el gran cantor de les gestes hispanes, autor de En Flandes se ha puesto el sol. Allà on el sol no es ponia mai era a Cadaqués, el primer lloc de la península on apareix puntualment cada dia. Però Marquina ja no tornaria mai més a aquell indret on havia viscut les seves hores més clares.