Rafael Santos i Àngel Marsà

Amb la compra in extremis del fons d'art Rafael Santos Torroella, l'Ajuntament de Girona s'enfronta a dos reptes fonamentals. Primer: no repetir l'error comès amb el fons d'art Àngel Marsà, reclòs en els magatzems municipals des de fa més de trenta anys. Segon: aprofitar el material d'aquestes dues col·leccions i del propi fons municipal per muntar i exhibir una visió panoràmica de l'art català del segle XX en la qual hi tinguin el paper que els correspon els artistes gironins –molts d'ells de prestigi reconegut– que fins ara no han tingut l'oportunitat de ser mostrats en una antològica conjunta i rigorosa.

El cas d'Àngel Marsà (1900-1988) és especialment vergonyós. Aquest gironí establert a Barcelona, famós com a escriptor bohemi durant la primera meitat del segle XX i reciclat com a crític d'art durant el franquisme, va cedir a la seva ciutat natal, l'any 1982, un miler d'obres d'art acumulades en l'exercici de la seva activitat professional, però aquest tresor s'ha mantingut ocult i totalment desaprofitat fins ara.

Conservo, per un atzar feliç, els quatre folis, mig mecanografiats i mig manuscrits amb lletra tremolosa, de l'última intervenció pública de Marsà a Girona. Va ser el novembre de 1975, poques setmanes abans de la mort del dictador, quan l'Ajuntament es va dignar a col·locar un bust de Prudenci Bertrana en una plaça. El crític, que sempre parlava sense papers, va llegir en aquella ocasió el discurs que li havien encomanat d'elogi de Bertrana. Ho va fer en català, davant de l'últim alcalde franquista, però es va veure obligat a demanar permís amb aquest circumloqui: “La magnitud y la gravedad del momento histórico que vive España aconsejan ceñir el pensamiento a norma escrita. Com la venia, pues, de la presidencia, voy a hablarles en la lengua con la que Bertrana escribió la totalidad de su extensa y valiosa obra.”

Tant de bo que la sobtada fama de Santos Torroella serveixi per refer la d'aquest altre crític fins ara tan maltractat.