Dubtes i certeses

De contraris a la independència de Catalunya n'hi ha de dues categories: els que s'hi oposen formalment (que són els menys preocupants perquè van de cara i perquè els seus arguments són tan febles com viscerals) i els que sota una pàtina de bona fe i de paternalisme ens asseguren que el nostre objectiu és vàlid, però que les dificultats seran tan enormes que no val la pena fer un pas endavant que serà poc menys que un salt a l'abisme: l'economia entrarà en fallida, ens expulsaran de tots els clubs, organismes i associacions, no tindrem moneda i les famílies es trencaran dramàticament.

Aquesta segona categoria d'unionistes són els que ens fan dubtar, i hom no pot negar la validesa dels seus arguments. No hi ha dubte que la independència és un camí ple de dubtes i incerteses, que no serà un camí de roses i que haurem de lluitar contra molts entrebancs per sortir-nos-en.

Si el que volem són certeses, doncs, el que hem de fer és quedar-nos com estem i evitar aventures. Aleshores tindrem al davant un camí de certeses absolutes: un autogovern buidat de contingut en què fins i tot els proveïdors han de cobrar de l'estat central, una preeminència de la llengua castellana establerta per via legal i confirmada per via judicial, una unitat de mercat que destruirà el comerç local català, i un llarg etcètera. Són els únics dos camins: el de la consulta i el de l'assimilació definitiva. És clar que també hi ha qui ens vol fer creure que encara hi ha un altre camí, una tercera via. Per a tots aquests il·lusos, el Congrés dels Diputats de Madrid ha deixat clar amb més d'un 85 per cent dels escons que no hi ha res a negociar, excepte la nostra rendició incondicional.