Desconnexió

Aquests dies el Tribunal Constitucional (TC) debat si invalida la declaració de sobirania que va votar el Parlament de Catalunya el gener del 2013. Malgrat que els mitjans en fan un seguiment i fan càbales sobre la decisió final, el cert és que a la majoria de catalans, inclosos llurs representants polítics, la resolució del TC els importa ben poc. És aquest un símptoma més d'una situació que s'ha gestat a partir, precisament, de la mutilació que aquest mateix tribunal va aplicar a l'Estatut del 2006. La desconnexió mental amb Espanya és un fet consumat i crec que ja és impossible fer marxa enrere. Comprovo que molta gent no té cap animadversió envers l'Estat espanyol ni, encara menys, envers els espanyols; senzillament no té cap interès a saber què pensen sobre el procés sobiranista català perquè la seva opinió és vista com irrellevant.

La percepció és que l'èxit d'aquest procés dependrà únicament de nosaltres. El canvi de xip mental ja s'ha fet i molta gent ja s'ha independitzat d'Espanya. Aquesta desconnexió no només és política, sinó també humana. La generació anterior a la meva es caracteritzava, almenys en el meu entorn familiar i social, pel fet de tenir força amics i parents en d'altres territoris de l'Estat. El servei militar, les oposicions centralitzades, l'absència d'una administració autonòmica, la menor oferta universitària o els matrimonis mixtos estan en l'origen d'aquesta situació. Avui la meva generació té menys llaços personals amb gent de la resta de l'Estat perquè Catalunya dóna resposta a totes les necessitats. Ja no cal desplaçar-se i els espanyols vénen menys a Catalunya perquè els seus territoris també els ofereixen més possibilitats. Les dues societats s'allunyen sense traumes i la desconnexió esdevé inevitable.