Derelicte

De vegades passen petites meravelles, com la mirada humida d'un infant o una mà que t'estreny l'espatlla tot dient “sóc amb tu”. Estem passant moments històrics transcendentals. Constatem que Franco no ha mort i l'estranya catalanofòbia que crida tant i que, veges tu per què, no vol de cap manera que marxem. Et diuen un dia que això de les fronteres és cosa del passat i l'endemà maten quinze persones defensant l'anacrònica frontera de Ceuta, que hauria de ser retornada, amb Melilla, al Marroc. Veus gent matant-se pel carrer i veus dirigents criminals essent rebuts amb honors en totes les cancelleries. Veus tribunals que no defensen els ciutadans sinó el poder. Veus gent acomiadada, mitjans de comunicació tancats o delmats, i sents la brutalitat d'una cançoneta festiva a Cadis. I que et refreguen la Constitució per la cara com si fos una arma enemiga. Un purgant. I tot de sobte, un esclat de joia i llum. Aquest món de la cultura que encara té esma per respirar és capaç de muntar una meravella com L'encarregat de Harold Pinter, i somriure sense rèplica a la vulgaritat aixecada als altars dels èxits de venda o d'audiència. Passa de sobte. Obrim la boca i inhalem l'oxigen i flairem el bon aroma de la bellesa. Estic parlant de La mà del temps (títol polisèmic) de Carles Duarte, que, amb les belles fotografies de Maite González, és carboni pur cristal·litzat: “Sota la volta blava, / que el Sol encén encara, / el mur, / l'empremta d'unes mans / teixint la roca / damunt la pell de terra.” O, també: “Sentir l'alè del món / en l'invisible creixement de l'arbre.” I, sobretot: “El pes del cos, del somni / sobre aquests peus que, / treballats pels passos i els abismes, / sostenen tots els teus records.” I: “Les pedres, les herbes, les lletres..., / la imatge capgirada del mirall, / el derelicte.” Com una fletxa, la paraula exacta: el derelicte. Nosaltres. I és que hi ha dies en què passen petites meravelles que esdevenen immensos aixoplucs.