Epidermis

Estu­por. Assis­tim a una dis­cussió estèril deri­vada de la pari­tat històrica al govern d'Itàlia. No es tracta del tra­di­ci­o­nal debat quo­tes sí/quo­tes no, ni del fet que el Minis­teri de Defensa el porti una dona, la Chacón ita­li­ana, ni tan sols que Mat­teo Renzi sigui el ter­cer pri­mer minis­tre que no passa per les urnes (la democràcia ita­li­ana de les con­xor­xes i els per­so­na­lis­mes té més de kra­tos que de demos). El que pre­o­cupa a les xar­xes soci­als és que les vuit minis­tres de l'exe­cu­tiu siguin ros­ses. Els noms no impor­ten. Tam­poc els currículums, com el de la joveníssima Maria Elena Boschi, de 33 anys, per posar un exem­ple. No és mas­clisme –si tots els minis­tres fos­sin calbs, també seria comen­tat–, sinó super­fi­ci­a­li­tat. L'epi­der­mis venç.