23-Ficcions

Pregunta. Què tenen en comú Bugs Bunny, Hello Kitty, Doraemon, Espinete i Espanya? Tic-tac... Que són una ficció. Facin la prova del carboni 14, la de la kriptonita o la de la gallina Turureta. El safrà no enganya. Novament es va poder veure en el programa Operación Palace, de Jordi Évole, sobre el 23-F. A Espanya no hi ha realitat, només hi ha ficció. Deu de cada deu metges ho diuen: la salut d'una societat es mesura per les relacions sexuals del matrimoni ficció-realitat. Si xisclen tots dos és que és veritat. I la veritat està en un telefilm nord-americà de sobretaula. Caseta enjardinada d'un poble d'Idaho. A dins, una Susan fent uns ous remenats. Els seus fills baixen sorollosament les escales. I el pare, al bany enviant un missatge a la seva amant... Aquí hi ha la veritat de la vida. Els nord-americans es reconeixen en tot això perquè la seva ficció és igual que la seva realitat: el que veus a la tele és al carrer i a l'inrevés. La veritat és la reproducció, que diria el ginecòleg. A Espanya només hi ha ficció, per tant, no hi pot haver veritat. Tot, gatllebrisme enllustrat. Ens estranya que no sapiguem tantes coses sobre el 23-F, la transició, el franquisme, la guerra...? Normal i mineral. Surt Rajoy i Epi i Blas, Darth Vader i Harry Potter dient que “Espanya és una mateixa nació des de fa segles”. Ficció. Només una prova. Com és que el 1833 es divideix fictíciament la península en 49 províncies? Senzill. Anem a les Corts d'aquells dies. Ho admet cristal·linament el diputat andalús Antonio Alcalá Galiano: “Uno de los objetivos principales es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora.” Estem foradats per tones de cartutxos de ficció. Sobretot perquè el nivell d'engany (i autoengany) d'un país, d'una persona, d'una societat, és proporcional al grau de llibertat d'aquella persona, d'aquell país. És com les ficcions, que serveixen o per ajudar-te a viure o per matar-te.