Rajoy, per majoria absoluta

Les enquestes improvisades que habitualment perpetren els diaris de Madrid arran dels debats de política general espanyola han repetit la jugada habitual. Els afins al PP –amb tots els matisos variats de la gamma blava alta– han adjudicat la victòria, per la mínima o més descarada a Mariano Rajoy. Per contra i com és de llei i costum, El País ha proclamat vencedor per punts –puntets– Alfredo Pérez Rubalcaba. Però, més enllà de les travesses interessades, aquest debat ha deixar del tot a la intempèrie l'estratègia que Mariano Rajoy desplegarà d'ací al final de la legislatura perquè el Partit Popular torni a guanyar per majoria absoluta. El cas és que se'n pot sortir, encara que a Catalunya l'afirmació piqui i cogui. Hi ha moltíssims catalans que repliquen amb indignació quan algú els fa aquesta observació. Consideren que Rajoy va quedar en evidència descarnada quan va pintar a l'oli amable una situació que, com va denunciar Rubalcaba, no respon a la realitat. Aquests mateixos catalans consideren que l'actual titular del càrrec de president no té cap credibilitat i que l'única llàstima és que l'aspirant socialista no està a l'alçada.

S'equivoquen. Confonen desitjos amb realitat. Dit d'una altra manera: confonen la realitat catalana amb l'espanyola. A Catalunya Mariano Rajoy envesca molt poca gent. Fins i tot el procés sobiranista ha acabat afavorint sobre les enquestes Ciutadans i no ha fet que els populars millorin posicions. Però Espanya és una altra cosa. Les preocupacions són les mateixes però la perspectiva és diferent. Com a Catalunya, a Espanya el problema més feridor és la crisi i les conseqüències que se n'han derivat, però allà no han definit una il·lusió col·lectiva que els permeti somiar un futur a tocar i engrescador. A Espanya la majoria dels electors creuen que només superaran el tràngol si Mariano Rajoy no s'equivoca en les previsions. Una minoria considera que cal devastar el sistema per alçar-ne sobre les cendres un que sigui més just, equitatiu i lliure. Però aquesta minoria, que en situacions històriques extremes creix com la massa amb el llevat, no arriba als dos dígits. I tothom –tothom sensat– sap que a l'hora de votar el fatalisme, la resignació o el mal menor es mengen la indignació. Si Rajoy no abandona posicions patriòtiques, a més, la intenció sobiranista catalana pot beneficiar també el PP. Al contrari que a Catalunya.

Mariano Rajoy ha calculat molt bé el calendari. Sap que ara pot fomentar la imatge d'una crisi que s'acaba i que, per molt que la recuperació serà dura, pot convèncer molts indecisos o empipats que ell és la garantia per consolidar-la. En aquesta intenció una rebaixa d'impostos, més aparent i lleugera que real, pot tenir efectes balsàmics. Per això ara caldrà deixar passar uns mesos suposadament per definir l'envergadura de la reforma fiscal i després anunciar-la a partir de l'1 de gener del 2015, l'any de les urnes. Afirma Rubalcaba que el seu rival viu en un altre món. Diu iradament que la realitat és molt més dura, però Rajoy replica que ha començat a canviar, que encara canviarà més gràcies a ell. Quina alternativa proposa el líder del PSOE? Quina confiança desperta quan els errors de José Luis Rodríguez Zapatero són tan pròxims i quan qui més qui menys sap que el PSOE no ofereix, perquè no pot, un recanvi efectiu i una política diferent?

Mariano Rajoy va fer trampa al debat, és cert. Va oferir, per exemple, unes excepcions fiscals i unes ajudes per generar ocupació de cartró, però hi ha moltíssima gent a Espanya que s'estimen més el cartró que el cel ras. Els peus del pla de Rajoy són de fang. La Comissió Europea ha anunciat un augment del dèficit públic d'Espanya per al 2015. El deute acumulat és irresoluble a la llarga. Però tot això no impedirà unes mesures de gràcia –de gracieta– fiscal que es faran visibles just l'any de les eleccions generals. Agradi o no agradi –i a Catalunya això no agrada gens– Rajoy ha calculat com mantenir la majoria absoluta. I entrem en el pendent final perquè se'n surti.