Serveis asocials

Si el pare no hagués tor­nat imme­di­a­ta­ment per assis­tir a l'entre­vista, aquests dos vai­lets de 12 i 17 anys ara ocu­pa­rien plaça en un cen­tre de menors. La tre­ba­lla­dora dels ser­veis soci­als del meu poble hi estava deci­dida. Havia entès que allò era una clara situ­ació de des­em­pa­ra­ment i, en defensa de l'interès suprem dels infants, havia acti­vat el pro­to­col. A casa no hi tro­bava ningú i el germà gran, a vega­des, feia tard a l'ins­ti­tut. De fet, els veïns i les per­so­nes que conei­xem la família sabíem que el pare havia mar­xat tem­po­ral­ment al país d'ori­gen per reu­nir-se amb la mare, a qui no per­me­ten rea­gru­par. Sabíem que els fills de 12 i 17 anys s'havien que­dat amb els seus ger­mans de 19 i 21, i que el pare havia pac­tat amb la veïna que en tingués cura, després de des­car­tar el tras­llat a la casa d'una ger­mana per evi­tar el canvi d'escola. De fet, els mes­tres del petit s'havien entre­vis­tat en un parell d'oca­si­ons amb la veïna res­pon­sa­ble, havien obser­vat que el nen anava més polit i que, final­ment, por­tava l'esmor­zar cada dia. Cir­cumstàncies que la tre­ba­lla­dora dels ser­veis soci­als des­co­nei­xia perquè encara no havia par­lat amb les mes­tres i perquè, tot i que fa una eter­ni­tat que tre­ba­lla al poble, no manté cap con­nexió amb la soci­e­tat civil que el forma. Ella, fre­da­ment i fer­ma­ment, des de la cer­tesa de la seva experiència pro­fes­si­o­nal, m'asse­gu­rava que els ger­mans adults no se'n podien res­pon­sa­bi­lit­zar perquè no tenen la docu­men­tació en regla, i aquesta qüestió admi­nis­tra­tiva es veu que afecta els lli­gams fami­li­ars, i que la veïna era impen­sa­ble que se'n fes càrrec per raons evi­dents que a mi se m'esca­pa­ven. Pot­ser perquè és negra i pobra, i hi ha qui creu que els negres i pobres van jus­tos de sen­ti­ments. El pare, deia, abans de mar­xar hau­ria d'haver lliu­rat als ser­veis soci­als un escrit sig­nat davant de notari en què cedís tem­po­ral­ment la tutela, com deuen haver fet tots els lec­tors que en alguna ocasió s'han tro­bat en un cas simi­lar. El meu poble con­serva encara una certa dimensió humana i som molts els que ens conei­xem recípro­ca­ment les misèries, i és des d'aquesta pers­pec­tiva abso­lu­ta­ment sub­jec­tiva que em sento capaç d'afir­mar que l'habi­ten cen­te­nars de cri­a­tu­res molt més des­em­pa­ra­des, algu­nes de les quals amb Wii i Iphone d'última gene­ració a casa. “Què és el des­em­pa­ra­ment?”, li vaig pre­gun­tar. “No tenir qui vet­lli per tu, qui t'acom­pa­nyi, ali­menti, edu­qui i pro­curi una for­mació inte­gral”, em va dir més o menys. “Doncs mig país està des­em­pa­rat”, vaig repli­car. No era la seva per­cepció.

És pro­ba­ble que ho afirmés con­vençuda i que actués sim­ple­ment per sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat. També és pro­ba­ble que no s'adoni que la seva per­cepció està ama­rada de pre­ju­di­cis i que ha desen­vo­lu­pat una pre­o­cu­pant durícia emo­ci­o­nal. Quan espe­res polítiques públi­ques per com­pen­sar les desi­gual­tats i les injustícies, és deso­la­dor veure com, després de dei­xar-les sense per­so­nal, pro­gra­mes i recur­sos, després d'aban­do­nar els més humils a la catàstrofe pro­vo­cada pels més pode­ro­sos, mal­ba­ra­tem esforços pro­cu­rant inter­nar vai­lets que no estan més des­em­pa­rats que la mei­tat de la població, en cen­tres que man­te­nim, aquests sí, abso­lu­ta­ment des­em­pa­rats.