A reveure

Un dels dogmes bàsics del meu ofici és que el periodista mai no ha de ser l'objecte de la notícia, però avui no tinc altre remei que saltar-me aquest principi. Aquest serà el darrer article que publicaré en aquest diari durant un temps. Espero que no sigui l'últim i que més endavant pugui tornar-ho a fer. A partir d'avui mateix dirigeixo el Programa Eugeni Xammar, responsable de la comunicació internacional del govern de Catalunya, tasca que m'obliga a fer una passa al costat i deixar les col·laboracions que mantinc amb uns quants mitjans de comunicació.

Prendre aquesta mena de decisions mai no és fàcil perquè sempre costa reincorporar-se a la vida periodística normal després de treballar un temps en una administració. Però estic del tot convençut, i així ho he escrit en diverses ocasions, que un ciutadà no pot mirar cap a una altra banda quan el seu govern el crida, i menys encara en un moment polític transcendent com el que vivim i amb el qual m'identifico. Deixar-ho passar hauria estat més còmode, però també més irresponsable. Fa deu anys exactes vaig deixar la corresponsalia del diari Avui al País Basc per incorporar-me, també, a la Generalitat de Catalunya. En aquella ocasió hi havia un objectiu engrescador: fer un nou Estatut que blindés l'especificitat catalana i dotés el país de les eines necessàries per afrontar els reptes del futur. Aquell intent va saldar-se amb un fracàs rotund. En comptes de transformar la frustració en paràlisi i recloure'ns en l'amargor, els catalans vam ser capaços de projectar aquell desengany cap a un nou projecte molt més ambiciós: l'exercici del dret a decidir. Diu la dita que els catalans de les pedres en fem pans, i és ben certa. Treballar a partir d'ara per explicar al món aquest procés serà un honor i un repte.