Escàndol

Sen­tiu ver­go­nya ali­ena? És hor­ri­ble, i no sem­pre tens un plaid per ama­gar-t'hi a sota. L'escàndol lite­rari suposa un rebom­bori bo quan lle­gim una geni­a­li­tat (Quin escàndol!) o bé ver­gonyós (Quin escàndol...). En menys de tres dies he lle­git dos lli­bres escan­da­lo­sos: Dies de fron­tera, de Vicenç Pagès Jordà, i Tota aquesta gent, d'Isa­bel-Clara Simó. El pri­mer, premi Sant Jordi, és escan­da­lo­sa­ment bo. El segon, dar­rer recull de con­tes de la d'Alcoi, és un escàndol repul­siu. En el pla­neta lli­bre –i de l'art en gene­ral– l'escàndol va lli­gat a un con­cepte tan nos­trat com el de presa-de-pèl. Si Pagès Jordà ens fa fruir amb una iro­nia només seva, i exposa una medi­tació gene­ra­ci­o­nal i uns per­so­nat­ges molt ben parits, la senyora Simó vol que siguem com la colla de fra­cas­sats deci­monònics que nave­guen pel trauma, es diuen Doro­tea o Paquita i pen­sen que els con­so­la­dors són així com humi­li­ants. Men­tre Pagès Jordà impulsa el llen­guatge amb l'humor d'un nar­ra­dor lúdic com Dide­rot i edi­fica un món com Rayu­ela, crea bio­gra­fies i secun­da­ris de luxe, i juga amb la rea­li­tat d'una fron­tera, la Jon­quera, i la ficció d'una història d'amor i desa­mor, la Simó no se sufoca en tit­llar els homes de “porcs”, “malalts”, “vio­lents”, “inútils”, “idi­o­tes, sub­nor­mals i mari­cons de merda”, “cocaïnòmans”, “pede­ras­tes”, “covards” o “ases”. Pagès comença amb un petó enmig del car­rer, suspès en el tràfec, com en les fotos de Dois­neau o d'Eisens­ta­edt o de Jor­gen­sen. Simó arrenca amb un “Si em moro aquesta nit”, que ni frega el “Quan­tes vega­des aquesta nit he enso­pe­gat amb tom­bes!” de Shakes­pe­are. Si ell afirma que “tenir un fill és l'únic que dura per sem­pre”, ella opina que “un part és un acte de violència anti­na­tu­ral”. Hi ha rellis­ca­des que pro­pul­sen un mun­tatge tex­tual con­tem­po­rani i rellis­ca­des que enfon­sen una obra en la més escan­da­losa misèria.