Cap geperut no es veu el gep

El moviment secessionista català és l'aspiració d'un poble a esdevenir estat, és a dir, a ser una unitat política independent, i expressa la seva voluntat d'alliberar-se d'una opressió, de retrobar-se i de conservar la seva identitat. A aquesta aspiració s'enfronta el nacionalisme espanyol en el qual es troben tres voluntats. La de domini, la d'anorrear la identitat del poble català i la de continuar oprimint-lo. La primera va quedar reflectida en el Decret de Nova Planta de 1716, en què Felip V justificava l'annexió de Catalunya en el “derecho de conquista”, i que ara pretenen legalitzar amb l'article 1.2 de la Constitució de 1978, que diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. La d'anorrear la identitat, que també la tenia Felip V, en donar la consigna de fer desaparèixer la llengua catalana “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, persisteix i en un nou gest de supèrbia, el ministre Wert prescindeix del cuidado i afirma al Congrés dels Diputats que vol espanyolitzar els nens catalans. I en la reiterada negativa a la celebració d'una consulta, es manifesta la voluntat de seguir oprimint.

Gellner, en el seu assaig Nacions i nacionalisme, afirmava que la millor manera de definir el sentiment nacionalista és atenent l'estat d'enuig que suscita veure'l contradit o el de satisfacció que acompanya la seva realització. Moviment nacionalista és aquell que obra impulsat per un sentiment d'aquest tipus. En el procés que estem vivint hi trobem freqüents exemples de l'encert de l'anàlisi de Gellner, el més recent arran de les consideracions que va fer la vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària de Justícia, Drets Humans i Ciutadania en ocasió de la seva visita a Barcelona el passat 23 de febrer, en les quals, referint-se a una eventual sortida de Catalunya de la Unió Europea en cas d'independència, va dir que en quedaria fora (conclusió que jo no comparteixo ja que no existeix cap precedent, és una anomia o carència de norma); que en un pla personal ho lamentaria molt i que era clar que a mitjà termini caldria trobar una solució, coincidint amb el que va dir el president Mas en l'entrevista a La Repubblica del 27/12/13: “Ens hi volem quedar i hem de trobar un acord transitori per evitar l'expulsió de la Unió. No obstant això, demanarem tornar-hi. Volem romandre a l'euro, a la Unió, a Schengen i a l'OTAN.”

La senyora Reding va demanar que es comenci a negociar amb mentalitat oberta i sense línies vermelles, que respectava el dret dels ciutadans a expressar-se i fer-ho mai no serà un problema dins la Unió Europea, de la qual cosa es pot deduir que la negativa obstinada a qualsevol negociació sí que seria un problema de la Unió i podria significar la seva implicació. A l'acte en què va dir-ho hi assistia el secretari d'estat per a la Unió Europea, Iñigo Méndez de Vigo, baró de Claret, secretari d'estat per a la Unió Europea, i en convidar-lo la senyora Reding a parlar, segurament a conseqüència de l'enuig i l'angoixa que li va produir aquesta consideració, va dir “només els rucs discuteixen els fets”. Davant les protestes dels assistents va etzibar: “Ja veig que no us ha agradat gens la meva intervenció, però és la veritat”, un Roma locuta, causa finita en versió mesetaria. Novament supèrbia, en aquest cas atiada per l'angoixa, no només per les paraules, també per l'escridassada. És ben bé que cap geperut no es veu el seu gep... encara que sigui baró.