La Florida d'Europa

Hi ha alguna cosa de dejà vu en el debat sobre BCN World. I és que el que sabem del pro­jecte és poc, recorda el conte de la lle­tera i el que intuïm no ens agrada. Diguem que tot ple­gat no sem­bla un pas enda­vant gaire meri­tori res­pecte al model econòmic de turisme mas­si­fi­cat, sol i platja, pro­mo­ci­ons immo­biliàries i ampo­lles tren­ca­des pel terra que tants grans resul­tats ens ha dut. Un pai­satge de fons que, em per­do­narà el lec­tor, lliga prou i massa amb els cur­sets d'empre­ne­do­ria per a pro­fes­si­o­nals del sexe que apa­rent­ment s'entre­ve­uen com una sor­tida labo­ral pos­si­ble en els temps que cor­ren. Real­ment, no podem ofe­rir res més als nos­tres atu­rats? Val la pena crear zones de per­mis­si­vi­tat i marcs regu­la­dors ad hoc (fora la llei del tabac, fora la llei d'hora­ris comer­ci­als, més bene­fi­cis fis­cals i vostè dirà) per això? Per acon­se­guir què, exac­ta­ment? Una rèplica de Flo­rida amb tocs de zona espe­cial de tre­ball com les del Nord de Mèxic? No sé si el viatge paga la pena, sin­ce­ra­ment.

És clar que, quan els dub­tes et tena­llen, et fas dues pre­gun­tes. No m'estaré dei­xant anar per un mora­lisme antic, burgès i aco­mo­dat? En l'altra direcció, seguint un clàssic de la psi­co­lo­gia social, el de l'efecte ramat: no esta­rem tots ple­gats, un cop més, sent part d'un gran miratge col·lec­tiu que ens empeny enda­vant, encara que al fons hi hagi el pre­ci­pici? I és que, prou que ho sabem, com­pe­tir amb els rècords del nom­bre de turis­tes; amb la capa­ci­tat de pressió dels gre­mis i, sobre­tot, amb la inèrcia i la inacció política d'anys no és tasca sim­ple.

Els reco­mano un antídot, el recent lli­bre de Miquel Puig: La sor­tida del labe­rint. El camí per superar la crisi cre­ant llocs de tre­balls decents. Un lli­bre que hau­ria de ser de lec­tura obli­gada per a més d'un. També un lli­bre que no haurà cai­gut bé a tot­hom i que, per això mateix, pro­ba­ble­ment no n'hem sen­tit a par­lar prou. El lli­bre agafa dades com­pa­ra­des de l'Estat i d'Europa, busca rela­ci­ons i fa que les xifres can­tin. Què hi tro­bem? Doncs casos para­do­xals. Pel que ens ocupa, el més reve­la­dor és el de les Illes. Amb dades de 1994 a 2013, per mit­jana és la comu­ni­tat que més llocs de tre­ball ha creat. També és de les que més atur ha gene­rat; més mà d'obra immi­grant no qua­li­fi­cada ha incor­po­rat; més ha vist caure el seu PIB per càpita i la que ostenta el lamen­ta­ble rècord en taxa d'aban­do­na­ment esco­lar de l'Estat. Amb sobre­qua­li­fi­cació labo­ral inclosa. Ho poden sal­pe­brar amb requa­li­fi­ca­ci­ons i cor­rup­te­les diver­ses. El cec en el país dels bor­nis, vaja. Tot ple­gat, gràcies a què? Doncs gràcies a la inca­pa­ci­tat de gene­rar llocs de tre­balls qua­li­fi­cats que cobrei­xin les expec­ta­ti­ves d'una població for­mada que ara ha d'emi­grar. És el que Puig ano­mena el model de crei­xe­ment exten­siu: créixer fent el mateix que hem fet tota la vida. Més pale­tes i cam­brers i a sobre mal pagats. Un model pel qual no cal inno­vació ni inver­tir gaire en edu­cació.

Això és el que més d'un tenim dar­rera l'ore­lla quan sen­tim el conte de fades de BCN World i ens ve al cap la imatge del mag­nat Adel­son. Per què ens cap­tiva tant aquest model? Doncs perquè és sim­ple i inhi­beix la reflexió. El model de sòl i sol sor­geix de la tan humana man­dra de pen­sar alter­na­ti­ves i con­fron­tar-nos als interes­sos cre­ats. Massa feina i mal­de­caps. Al cap­da­vall, una nova prova de la male­dicció dels recur­sos natu­rals. Com bus­car res més quan ja ets la Flo­rida d'Europa? Un model que tenim per mà i del qual ens can­ten les vir­tuts cada dia. Massa maco. Si no fos pels seus migrats resul­tats, diríem que per­fecte.