Catalunya primer
Sóc partidària d'una llista única a les eleccions europees. Per què?
Perquè vivim el moment tan complicat com apassionant d'un canvi radical al nostre país. Hem obert un procés que ens podria conduir a ser amos del nostre futur després de segles d'una dependència que ens ha aportat molt poc, més aviat ens ha vampiritzat i no ens ha deixat fer les coses a la nostra manera. S'ha intentat el diàleg i l'entesa, s'ha treballat amb gran esforç per canviar un estat d'arrels centralistes i centralitzadores per poder-hi tenir un lloc (jo no hi he cregut mai), però ha quedat plenament demostrat que aquest estat és autista i no vol escoltar. Mai ha volgut escoltar i, com diu una pancarta penjada en una casa ara no recordo si a Bordils o a Celrà: “Espanya, carinyu, això nostre no funciona.” És a dir, o acotem el cap per sempre o anem directament al divorci, plantejat de comú acord (que ja es veu que és impossible) o unilateralment.
PErquè en un procés d'aquest tipus, tots els esforços dels que hi creiem haurien de sumar i multiplicar. No restar ni dividir. És el moment de deixar els afanys de protagonisme individual aparcats una estona i lluitar pel protagonisme col·lectiu, perquè el món ens mira, i en aquest cas, una Europa preocupada per la desafecció també. Una llista única hauria provocat un efecte mobilitzador molt important i hauríem demostrat el nostre europeisme i la nostra mentalitat oberta al món, no el tancament de tribu que una Espanya, ella sí tancada dins els seus somnis d'un imperi perdut, pregona.
Perquè també és moment de focalitzar els nostres esforços en la nostra llibertat. Després ja debatrem, discutirem, confrontarem i ens barallarem, si cal, pel model de país que volem, des de les sensibilitats respectives. Ara no és el moment, ens hi juguem massa, vaja, ens hi juguem el futur, que és el més preuat que tenim. L'article d'en Jordi Barbeta a La Vanguardia, la setmana passada, sobre el minifundisme català, em va semblar, malauradament, d'una clarividència cabdal. Només li discutiria que no crec, o no vull creure, que haguem perdut del tot la il·lusió. Potser l'han perdut els que estan més immersos en el dia a dia de la política, els que coneixen els detalls de les seves misèries, però no la gran quantitat de gent que dues vegades ha ocupat carrers i carreteres sabent que estava fent història.
Perquè em sembla irresponsable que es parli de debilitar el president. Ell en aquests moments representa més que unes sigles. Hi estem d'acord o no, pel món, ell és la cara visible del procés. També he sentit parlar d'evitar que Esquerra creixi més. Una altra equivocació. Aquestes trifulgues en situacions normals es poden entendre, però la nostra situació és excepcional, i el tàndem Mas-Junqueras és un miracle. Del PSC ni en vull parlar i d'Iniciativa tampoc perquè podria arribar a entendre, fent un esforç, que no vulgui un front comú, tot i que repeteixo que ara no és l'hora del partidisme sinó del país. Però el que no entenc de cap manera és que també es negui a un punt en comú. Ho haurà d'explicar, perquè la història no perdona.
Algun dia haurem de reflexionar sobre la nostra solidesa com a nació. Aquests dies he recordat les paraules de la Hannah Arendt quan diu que perquè un país se'n surti i sobresurti necessita els millors mestres i els millors polítics, perquè ells són els fonaments del futur. Ho hauríem de tenir en compte i actuar en conseqüència.
I finalment, perquè com diu en Sean Connery, no hi ha res més creatiu que crear una nova nació. Primer el país, després les sigles. No ens equivoquem. Jo sé quin model de país i quin model de societat vull, però també sé que per construir una societat justa, equitativa i lliure necessito poder fer-ho, necessito un país sobirà.
