‘Ad limina apostolorum'

Cada cinc anys, els bisbes titulars de les diòcesis de tot el món tenen el deure d'anar a Roma a complir la visita ad limina apostolorum (la visita a la casa dels apòstols). La visita, en síntesi, consisteix en tres erres: resar davant la tomba dels apòstols Pere i Pau, rendir comptes a la Cúria i renovar la fidelitat al papa. Aquesta setmana, els bisbes de les dues conferències, l'espanyola i la catalana, han complert aquesta tradició. Dilluns passat va ser el dia més rellevant. Es van trobar les dues conferències, i afortunadament no es va produir cap accident. Precisament perquè les conferències episcopals, altra cosa no són que simples accidents. No tenen el pes i la substància que el Concili volia que tinguessin. Tanmateix, el papa Francesc va aprofitar l'avinentesa de tenir junts uns i altres, els catalans i els no catalans, per teixir un discurs admirable. Això va facilitar les coses. Els bisbes no van sentir necessitat de mirar-se entre ells, atès que el discurs del papa va centrar les seves mirades i va despertar prou admiració per aplaudir-lo. Aplaudir rai! Amb aquest gest, la fidelitat al papa ja quedà renovada (una erre menys). Les altres dues, aviat quedaren enllestides. Als bisbes ja els agrada rendir comptes, sempre que es tracti de Roma. Més enllà de la Cúria, haver de rendir comptes seria injúria. Però el plat fort és poder veure el papa, que és l'única possibilitat que tenen els bisbes de ser vistos pel papa, i d'això es tracta. De la visita ad limina també en diuen videre Petrum: veure el successor de Pere, i que ell em vegi. El dimecres de cendra, que vingué a continuació, va tenir la virtut de guarir aquest i altres mals, tal com desitja el papa Francesc, un papa que, com els ocells amics de Sant Francesc, va directament al gra. “Confieu en els capellans i en els seglars. I no us preocupeu per cap de les coses que fins ara us han preocupat.” El papa Francesc, segons es diu, està al corrent dels intríngulis dels bisbes espanyols. I, de moment, no els ha retret l'assignatura pendent, que no és altra que el Concili del papa Joan, el Vaticà II. Va preferir deixar de banda les velles obsessions de la CEE i, d'acord amb l'esperit quaresmal, va convidar-los a convertir-se i a practicar l'evangeli. Aquest podria ser el resum del discurs del papa al conjunt de l'episcopat de la catòlica Espanya. Una manera molt digna d'acomiadar i acomiadar-se del cardenal Rouco, el líder de la vella guàrdia.

Les visites ‘ad limina' no són del grat del papa Francesc. De fet, estaven cridades a desaparèixer. Però el papa Wojtyla ho va impedir. La seva indeclinable voluntat de control es concentrà en el nomenament de bisbes i en la promesa de fidelitat a la seva persona. Durant el seu pontificat, els bisbes espanyols es van envalentir. I com més s'envalentien, més disminuïa el seu prestigi. Les declaracions d'aquells anys, llegides avui, fan plorar. Les autonomies, per exemple, atemptaven contra la unitat de la nació i contra el Cos Místic de Crist (l'arquebisbe de Toledo dixit). L'Estatut català era a l'origen de tots els mals. L'assignatura per a la ciutadania, un invent del diable. L'homosexualitat, una patologia. El Parlament?, millor que no parli. El PSOE, execrable. La COPE, un miracle. El PP, i al pa pa. La democràcia, no recordo bé si era una amenaça o si estava amenaçada. Tant se val! L'Església sofria una persecució darrera l'altra. O sigui: una carrera de relleus. Comptat i debatut, estàvem com en el 36. Llevat de l'Opus, no hi havia res que se salvés. Així les coses, la millor visita ad limina que va tenir lloc en aquests anys tan dissortats va ser una que, en realitat, no es va fer. Em refereixo a la visita ad limina del bisbe Pere Casaldàliga. No es dugué a terme quan tocava, perquè no podia. Estava amenaçat de mort. Sortir del Brasil hauria estat una temeritat. No hauria pogut tornar. Hi anà quan les circumstàncies li foren propícies. I aquella visita, a destemps, fou precedida per una carta, que mereix la consideració de “carta magna” de la coresponsabilitat. Tots els bisbes l'haurien de llegir abans de la visita ad limina. Per tal de saber aprofitar la visita tal com aquesta es mereix. No es tracta tant de videre Petrum, com d'ajudar Pere a veure el món, diòcesi a diòcesi. Es dóna el cas que, aquella memorable visita, feta a destemps, no va ser publicada per L'Osservatore Romano, que les publica totes, llevat d'aquella, que, pel seu valor, ha esdevingut intemporal. No ha perdut ni un gram d'actualitat. És el millor exemple de visita ad limina apostolorum.