Sigui com sigui, votarem

El viatge ha estat tan llarg que ens havíem acostumat al moviment del tren, i ens havíem arribat a creure que el nostre estat natural era el viatge continu, tot oblidant-nos que tot viatge, per llarg que sigui, té un destí, una estació final. L'acord per la consulta ens va recordar que l'estació final és ben a prop, i que, per molts entrebancs que ens trobem en el camí, el tren avança i cada dia que passa s'apropa més i més a la meta. Hem aconseguit que la independència esdevingués una força transversal i majoritària a la societat catalana, i en aquests dies acabem de superar la penúltima estació del trajecte: la de la internacionalització del procés. Era potser la part més difícil de tot plegat. Aconseguir que el món poses la mirada en un petit racó de la Mediterrània era molt difícil. Fins fa quatre dies, viatjar pel món i dir “Catalunya” provocava una ganyota de desconeixement que obligava a dir a continuació “Barcelona” perquè l'interlocutor identifiqués la nostra procedència. Ara, gràcies a la feina de formigueta del govern, d'organismes com ara el Diplocat, de les sectorials exteriors de l'ANC i dels casals catalans que fins i tot han creat una agència de notícies en castellà per informar l'Amèrica Llatina del procés, arreu del mon saben qui som i què volem. Per descomptat, l'actitud del govern espanyol d'apagar el foc amb benzina hi ha ajudat i molt. Ara només ens queda arribar a l'estació final: votar per decidir. Ja no hi ha res que puguin fer per impedir-ho. Sigui com sigui, votarem.