Històries per no dormir

Exactament com i quan em va començar l'insomni
no ho tinc prou clar. Va ser la dècada dels cinquanta. No dormia perquè no tenia son o perquè no tenia temps? Pel que fa a la síndrome de les cames inquietes (SCI) –traduït, és clar–, col·lega de l'insomni en un percentatge molt alt, sols puc dir que va ser uns anys, no molts, després. Fins on arriben els meus coneixements d'aquest problema, molt més ampli del que sembla, amb seixanta anys de patir-lo i sentir comentaris gratuïts, aberrants, de la cultura popular del “diuen...”, o bé del “tinc un amic que...”, o “va bé prendre una mixtura d'herbes...”, o les opinions mèdiques fins no fa massa anys, que navegaven en un núvol d'incertesa. En viatjar per bona part del món, he parlat amb especialistes del sistema nerviós i cerebral, psiquiatres i una seguretat de diagnòstic, acompanyat de la patologia dels dos problemes, causes i efectes dels mateixos i, el més important, procediment per curar-ho, no l'he vist o sentit mai. Fins on arriba el coneixement del cas, hom ha vist pal·liar-lo, però mai curar-lo.

Els anys seixanta, esgotats procediments i medicaments, disposat a tot, vaig prestar-me a fer de cobai d'un grup mèdic que experimentava un fàrmac dit levodopa –habitual en la malaltia de Parkinson–, en una coneguda clínica barcelonesa. L'experiment fracassà i, en ple deliri incontrolable, sols l'anestèsia aconseguí calmar-me i que retrobés en 48 hores d'immobilitat, l'estat habitual. Vaig sortir-ne força desanimat. La clínica i tres dels quatre metges promotors de l'experiment ni parlaren d'honoraris. Un m'envià la minuta, que vaig retornar amb el conegut afegit, apte per a aquestes ocasions: “Doctor Penques: NPI”.

He passat els 35 anys més actius de la meva vida donant l'oportunitat de fracassar a professionals, amics i fàrmacs coneguts. És evident que he sobreviscut. Fa uns dotze anys, en observar que els malalts de Parkinson que prenien un determinat fàrmac milloraven tant de l'insomni com de l'SCI, s'iniciaren proves i es constatà l'efectivitat del pramipexol, entre els afectats. El 2004, comercialitzat el fàrmac Mirapexin amb pramipexol, s'inicià la lluita. Dormo poc, però prou, i la inquietud nerviosa de les cames l'he controlada. Els afectats faran bé d'evitar seure en seients estrets, volar en seient entre dos, formar part d'una multitud atapeïda, assistir a espectacles sense conèixer el programa, veure pel·lícules de més de dues hores, seure a taula sense gana, assistir forçats a actes, passar calor per excés de roba, esperar entre plats als restaurants o escoltar el parlament reial nadalenc.

Tot i ser un bon coneixedor de la casuística –no pas mèdica– del problema, no he pogut aclarir mai si són una o dues afeccions distintes. Si sols és una, és l'SCI la que produeix l'insomni o és l'insomni el que produeix la síndrome SCI? I si són dues, viuen aparellades, separades o en un
feliç, llarg i productiu matrimoni? Ah, dic jo.