Violències

El llarg esclavatge de les dones és la pàgina més negra de la història humana. Ho va dir la sufragista nord-americana Elizabeth Cady Stanton a mitjan segle XIX i, en ple segle XXI, continua sent així.

Aquesta setmana l'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea ha publicat l'estudi més ampli que s'ha fet mai al món sobre la violència contra les dones i ha revelat que 62 milions de dones a Europa –una de cada tres– han estat víctimes de violència física o d'agressions sexuals.

Les xifres són escruixidores, però la realitat ho és encara més perquè l'enquesta se centra només en la violència física i deixa fora totes les altres violències: les socials, les quotidianes, les estructurals.

La majoria d'agressions contra les dones són tan subtils que la societat les ha assumit com a naturals, com ara el model tradicional de família que ha comportat una dissimulada però contundent limitació de llibertats per a les dones. O la discriminació en l'àmbit laboral que fa que les dones cobrem, de mitjana, un 30% menys que els homes. O el repartiment de rols que obliga una dona jove i d'èxit a triar entre la maternitat i la carrera professional. Això és el que no explica l'informe europeu: la pressió emocional, social i cultural que empeny la dona a encaixar en un model que limita la seva autonomia personal.

Situar la violència de gènere només en l'àmbit de les agressions físiques és més còmode perquè ens estalvia haver de parlar de les causes profundes, les arrelades en l'imaginari col·lectiu. La discriminació no es resoldrà mentre es continuï considerant la violència com una pràctica individual, d'un home malalt o alcohòlic que no és responsable de la seva conducta. La causa és col·lectiva i política, i també ho ha de ser la solució. Mentre això no arribi, el dia 8 de març no podrà ser un dia festiu, sinó que haurà de continuar sent un dia de reivindicació.