Opinió

50%, 30%, 20%

Una identitat només sobreviu si té un espai propi, el que sigui,
però respectat

Hi ha molts ciutadans a Catalunya que creuen en l'actual statu quo. Encara n'hi ha més que aprecien la necessitat d'un reforçament dels actuals drets i formes catalanes dins un estat federal espanyol. Tant els uns com els altres ho volen així duts per lligams propis a la cultura d'arrel castellana, és a dir, motius identitaris, de la mateixa manera que els que ara defensen la independència política també ho fan per la seva identitat, en aquest cas la catalana. Per aquest camí no hi ha, doncs, més raó per a els uns que per als altres, car per tots ells és una qüestió psíquica i emocional, més enllà de la utilitat, on mai ens posarem d'acord, de cadascuna de les tres propostes. El problema, profund, rau en el fet que la identitat castellana a Catalunya és el resultat, primer, d'una colonització per dalt, i després de tres onades d'emigració interior d'Espanya al segle XX, amb suport del poder castellà, i també amb l'ampli consentiment dels catalans, que hi veieren mà d'obra barata. La burgesia catalana, incapaç de poder polític, optà per l'econòmic, sense veure que estava essent guarnició d'un entrepà castellà, per dalt el poder, per sota els emigrants, ara ja catalans de ple dret.

Un cop, després de tres-cents anys, com a mínim, de dubtes, passes enrere i llargs assentiments, una majoria de ciutadans de Catalunya amb identitat catalana (el negacionisme de la qual forma part de la mala fe) han vist clar que el seu futur no és Espanya, i ara es troben, naturalment, que la meitat del país no ho veu gens clar, malgrat que la immensa majoria dels que no ho veuen clar s'han catalanitzat en les formes i en el fons, d'una manera híbrida, lògicament, però irreversible, igual que qui va viure a Anglaterra, que al cap de dues generacions se sent ja anglès. Amb la diferència que el pertànyer a l'Estat espanyol els ajuda a mantenir més viva l'arrel del seu origen, sobretot la llengua.

Què tenim, doncs? Tenim que després de 35 anys d'autonomia i d'escola catalana (en Wert té raó, ha estat l'escola), la societat catalana presenta una harmonia general molt acceptable. Només el 20% vol que tot segueixi igual, amb l'autonomia, que ja no menyspreen. El 30% que no vol marxar d'Espanya, és, però, ben conscient que viure a Catalunya revela la identitat catalana, i per reflex, l'atàvic autoritarisme de Castella, i per això volen un estat federal, per refermar i preservar la catalanitat davant l'insistent negacionisme centralista. ¿Què pot fer, doncs, un independentista, per convèncer tant el 30% federalista com el 20% autonomista? No pot fer res més que esperar, a part de seguir treballant per la seva causa, pel fet que els lligams identitaris d'uns i altres només es modifiquen amb el pas del temps i dels fets. No cal fer retòrica de tot plegat, perquè les inclinacions identitàries, que són emocionals, no es canvien amb arguments, perquè d'arguments en tenim tots sempre. Es canvien amb trencaments emocionals, és a dir, quan perds la confiança en una cosa, i la poses en una altra, que és el que els ha passat a molts catalans. La necessitat de ser independent se sent o no se sent, de la mateixa manera que ser federalista o autonomista ( i uns quants, centralistes).

En qualsevol cas, tots aquells que volen seguir units d'una manera o altra al projecte espanyol tenen un problema seriós de confiança, perquè el poder castellà, i tots aquells assimilats com el gallec, l'andalús, l'extremeny, el murcià, el navarrès, i fins i tot, sovint, el basc, tenen una incomprensió molt general sobre el fet cultural i polític català, basat en el negacionisme i la falta de respecte, fruit d'una tradició pròpia bàsicament autoritària, per desgràcia de molts castellans i assimilats, que són persones demòcrates i respectuoses. Tot això es tradueix en una incapacitat psíquica per viure en igualtat la diferència, motiu central de l'actual desafecció de molts catalans. Si Castella té el poder a Espanya no és perquè sí. Només cal veure com pressionen valencians i balears, a un pas de la colonització. Cal entendre això: una identitat sobreviu si té un espai propi, el que sigui, però respectat. Ara les cartes estan sobre la taula, i només cal esperar: cada pas que fan, o que no fan, a Madrid, és un pas cap al trencament i la desconfiança, car la seva, lamentablement, incapacitat psíquica ens empeny, dia a dia, a marxar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.