Viatjar i pintar

He que­dat sorprès de saber la quan­ti­tat de ciu­tats on el meu amic Xavier Car­bo­nell, d'Olot, ha pin­tat i expo­sat. De Lon­dres a Sin­ga­pur, de Bue­nos Aires a Los Ange­les, de Pequín a Nova York, d'Amman a Esto­colm, l'home ha cor­re­gut pràcti­ca­ment per tot el món amb l'ull ama­tent i la tela blanca dis­po­sada a cop­sar allò que li cri­dava l'atenció.

Ara m'ho ha expli­cat tot o quasi tot, recre­ant-se amb goig en els detalls, en les tro­ba­des, en les situ­a­ci­ons espe­ci­als, en les minúcies de cada viatge. Em penso que era Josep M. Espinàs qui deia que es viatja per haver viat­jat, i aquesta reflexió se m'ha apa­re­gut, claríssima, en les pre­ci­ses i emo­ti­ves expli­ca­ci­ons de l'amic, que m'ha anat ense­nyant objec­tes, foto­gra­fies, catàlegs i tes­ti­mo­nis físics i gràfics dels viat­ges. Com a curi­o­si­tat, em mostrà un casc de l'exèrcit isra­elià com­prat a Jordània, dins del qual, i segu­ra­ment per aco­llar-lo al crani del seu por­ta­dor, hi havia uns fulls de diari doble­gats que allà a casa d'en Xavier, en primícia, vam des­ple­gar. Eren dos tro­sos del diari Maa­riv de març del 1949 (Adar 5709) en què es mig lle­gia la notícia de la presa, per part de l'exèrcit hebreu i sense bata­lla, d'Umm Raix­raix, el poble que va ser més tard Elat, al sud d'Israel i sobre el mar Roig. La Rosa Serra també té records ben vius i, per exem­ple, expli­cava que ells, dos d'Olot, a Nova York hi van tro­bar una seva amiga de Sin­ga­pur. Tot ple­gat, il·lus­trat com si diguéssim amb una con­si­de­ra­ble quan­ti­tat de qua­dres i foto­gra­fies, em donava idea pràctica de com n'és de petit i abas­ta­ble el nos­tre món d'avui, i ho expe­ri­men­tava des d'Olot estant.

Ha de ser molt satis­fac­tori viat­jar i cop­sar in situ pai­sat­ges urbans, rurals o sal­vat­ges i empor­tar-se'ls a casa dibui­xats o pin­tats. Per als llecs en pin­tura, la solució és la foto­gra­fia, i avui que no cal mirar prim per si s'acaba el rodet, les faci­li­tats són més que màximes. Però no és pas el mateix, ni de bon tros. Un ser­vi­dor, per exem­ple, ja s'ha can­sat fa temps de fotos i quan surto de casa (més aviat poc) no porto màquina de retra­tar ni se m'acut mai fer una foto amb el mòbil. En canvi, si tingués les pos­si­bi­li­tats i el mes­tratge del meu amic pin­tor altra cosa seria, i estic segur que no me'n can­sa­ria mai. En tot cas és la impressió i con­ven­ci­ment després de par­lar llar­ga­ment amb ell i con­tem­plar els seus records de viatge, dibui­xats, pin­tats o en forma d'objecte curiós i sem­pre molt ben triat.