Els costos de l'obesitat

La salut té un preu, tant per prevenir com per curar. La qüestió és si dels costos se'n fa càrrec l'àmbit privat o el públic. La prevalença de l'obesitat fa que les administracions i els experts es preocupin, ja fa temps, dels seus costos personals i socials. L'any 2008, la revista Gaceta sanitaria publicava l'article Salud pública, economía y obesidad: el bueno, el feo y el malo, de Juan Oliva, Laura González, José M. Labeaga i Carlos Álvarez Dardet, investigadors de diverses universitats espanyoles i sud-americanes, en el qual es consideraven les causes directes més importants de l'obesitat una alimentació inadequada i una activitat física insuficient i s'abordaven les seves conseqüències, entre elles l'esperança de vida reduïda, una major utilització dels recursos sanitaris, la reducció de la productivitat laboral i les discriminacions de les persones obeses que, també en aquest cas, es donen més en les dones.

En l'article s'esmentaven també molts altres aspectes relacionats amb l'obesitat: la influència dels preus (que els de les fruites i verdures i altres aliments frescos augmentin més que els dels productes elaborats rics en greixos, per exemple); que probablement una de cada 13 morts a la Unió Europea està relacionada amb l'excés de pes; que el cost de l'obesitat podria suposar l'equivalent al 7% de la despesa sanitària a l'Estat espanyol (fent referència a l'estudi Costes sociales y económicos de la obesidad y sus patologías asociadas, dut a terme l'any 1999 per l'Instituto Bernard Krief), i les polítiques a seguir per pal·liar el problema: educació sanitària a la població; crear entorns propicis perquè es desenvolupin hàbits saludables, i emprendre mesures laborals, educatives i socials, que poden incloure impostos que afavoreixin els aliments més saludables, perquè l'obesitat afecta sobretot els més pobres. Finalment es destacava que les línies d'acció per prevenir l'obesitat són gairebé il·limitades, però que els pressupostos no. Sis anys després tot segueix vigent i ho corrobora un interessant estudi, presentat fa pocs dies, fet amb població assistida a Badalona i rodalies, portat a terme per Antoni Sicras, Joan Gil, Toni Mora, Ruth Navarro i Joan Aymà, amb la participació de Badalona Serveis Assistencials, l'hospital municipal de Badalona, la Universitat de Barcelona, la Universitat Internacional de Catalunya i l'hospital universitari Germans Trias i Pujol, adscrit a l'Autònoma de Barcelona, que aporta dades sobre els costos de l'obesitat a casa nostra i demostra que la més greu fa augmentar en 160 euros la despesa per pacient i any, cosa que significa un increment d'un 26%, atès que el cost mitjà dels pacients sense excés de pes és de 600 euros/any. En el cas de l'obesitat moderada l'increment és del 18%, i en el del sobrepès, del 8,5%.

L'obesitat és cara per a qui la pateix i per a tota la societat, i estem en temps de retallades. Al Regne Unit, on impera la duresa dels criteris thatcherians, ja fa uns anys que es plantegen limitar o denegar l'accés a la sanitat pública als pacients que pateixen malalties relacionades amb estils de vida nocius: tabaquisme, alcoholisme i obesitat per mals hàbits alimentaris. Un article al The Telegraph, del 15 de març, informa que s'estan denegant atencions mèdiques a pacients fumadors o massa grassos, si no deixen el tabac o baixen de pes. Moltes persones obeses són responsables de la seva obesitat, però no totes. El debat és obert. ¿Hi ha dret a limitar o denegar serveis de sanitat pública per problemes atribuïbles a l'excés de pes o a altres hàbits no saludables? Són sempre tan clares les relacions causa/efecte? Quin tipus de societat anirem conformant amb mesures com aquesta? Ho sotmeto a la vostra consideració.