Morbosos

Aquest dimarts vaig anar a fer un sopar ràpid (que bé van els sopars inesperats dels dies feiners) en un restaurant petit del costat de casa que té una llum tènue i unes taules de fusta on no hi ha estovalles i els tovallons són de paper. Un restaurant sense ínfules que serveixen unes cocotxes al pil-pil espectaculars i unes mandonguilles a la sidra delicioses. En el marc de la conversa fluïda i relaxada que sempre és una sort compartir amb persones intel·ligents, va sortir el tema de l'èxit d'audiència que va tenir el programa de La Voz Kids el darrer 14 de març. Resulta que aquell dia s'emetia l'actuació gravada d'Iraila La Torre, una nena d'onze anys amb una veu espectacular que havia emocionat tots els protagonistes de la gala i havia mort feia pocs dies de càncer. Ja havia anat al programa estant malalta. Van veure el programa cinc milions sis-cents mil espectadors, un milió cent mil persones més respecte a les que l'havien vist la setmana anterior en què la Iralia no sortia. Déu n'hi do, el reclam que constitueix tot el que envolta la mort i l'espectacle! La mort d'aquesta nena havia fet disparar la voluntat de veure-la viva i ser testimonis de les seves llàgrimes d'emoció quan els tres cantants (Bisbal, Malú i Rosario) la varen escollir per entrar en els seus equips. ¿Va ser l'interès per sentir la seva meravellosa veu la que va fer pujar l'audiència o el fet, amb aires de morbositat evident, de saber que era morta?

Si la civilització i les lleis no haguessin anat posant mesura a tot el que envolta el patiment dels altres ens adonaríem que no som gaire diferents d'aquells ciutadans romans que es reunien, asseguts a les grades al voltant del coliseu, per veure com les bèsties destrossaven els esclaus, ni tampoc diferents dels súbdits i cavallers que, a l'edat mitjana, omplien la plaça del poble de gom a gom observant, entre crits d'eufòria o mirades embadalides, com els botxins penjaven pel coll, tallaven el cap o cremaven conciutadans seus.

Potser estem equivocats (tant de bo), però en l'agradable tertúlia del sopar de dimarts vàrem concloure que, si ara hi haguessin execucions públiques en alguna plaça, en algun teatre o en algun cinema, i per assistir-hi només calgués pagar entrada... probablement no s'hi cabria.