No estirar més el braç que la màniga

La política també és una manera de fer. Un prin­cipi que es tra­du­eix a apli­car prin­ci­pis inhe­rents, com ara el de la prudència i el rigor en la gestió pública, i que en el cas de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona l'ha por­tat a una situ­ació de solvència econòmica que es con­tra­posa, per exem­ple, amb el deute des­a­fo­rat que arros­sega el de Madrid. L'impor­tant, però, d'aquest exer­cici meti­culós de qüesti­ons finan­ce­res no és que Bar­ce­lona pugui pre­su­mir d'un superàvit impen­sa­ble en els temps que cor­ren –que també–, sinó que ser­veixi per mul­ti­pli­car l'esforç pres­su­pos­tari que soli­di­fi­qui les bases de l'estat del benes­tar. Que trist, però que simp­tomàtic, que una admi­nis­tració que no ha de recórrer a les reta­lla­des sigui l'excepció.