L'Assemblea marca el pas
En l'espiral de la guerra (psicològica) contra la legitimitat del procés sobiranista de Catalunya, potser haurem de sortir al carrer per salvar una iniciativa tan pacífica i popular com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Des del temps d'ETA que hem sentit dir i repetir per tots els estaments i intel·lectuals orgànics del Regne d'Espanya que sense violència tot era defensable en democràcia. Ho és encara avui? O estan planejant PP i PSOE una llei especial contra les assemblees nacionals? O potser allà on deien via pacífica volien dir unitat de destí?
Aquests dies s'ha posat de moda entre alguns tertulians d'insinuar la possibilitat d'il·legalització de l'ANC i fins i tot de processar-ne els socis. A aquesta singular campanya terrorista s'han afegit ràpidament alguns dels intrèpids diaris de la capital. L'ABC gosava titllar les propostes de l'ANC de golpe sedicioso i en reclamava la dissolució i el processament de la seva presidenta. El més preocupant arribava uns dies després en forma d'article editorial del diari més “centrat” del món, El País. L'editorial d'aquest (abans) epígon del progressisme espanyol titulava en la línia de l'ABC el seu editorial Un golpe de mano. I tot perquè l'ANC preparava un full de ruta que no dubtava a qualificar de diseño milimétrico de un golpe de mano contra la democracia representativa. Òbviament, la raó del golpe està en la seva voluntat d'aconseguir un estat català.
Si el diari ‘El País' s'alinea amb la premsa de la caverna madrilenya, això indica fins a quin punt el pànic s'ha estès entre les elits de l'establishment de la capital i de com fins i tot els òrgans en principi més disposats al diàleg i a la ponderació es veuen desbordats per l'ofuscament d'una classe política i intel·lectual cega davant la revolució democràtica catalana.
Com deia, tot deriva d'una proposta de l'ANC que es titula “Full de ruta 2014-2015”, encara a debat, que es vol aprovar a Tarragona el 5 d'abril. En síntesi, el full de ruta preveu dues vies possibles per al procés sobiranista: la via A, amb consulta el 9 de novembre; i la via B, sense consulta i amb eleccions plebiscitàries. També pretén resumir d'aquí a un any el “procés popular” per posar les bases del nou estat, que hauria de començar el dia de Sant Jordi de 2014 de manera que “la feina quedi enllestida el dia de Sant Jordi de 2015”. I que el referèndum per aprovar la nova constitució catalana pogués celebrar-se el dia 11 de setembre de 2015.
L'Assemblea pot marcar aquest full de ruta justament perquè no és cap partit polític ni té altre interès, com a associació civil, que no sigui justament orientar i canalitzar la mobilització popular per aconseguir el seu objectiu fundacional, que és aconseguir la independència de Catalunya de forma pacífica i democràtica.
Per tant, l'ANC no decreta ni propugna ni controla, com li adjudiquen els inquisidors unionistes. Simplement proposa. Si els seus socis –uns 24.000 després d'aquesta campanya– aproven el full de ruta, els partits catalans són lliures òbviament de seguir-lo o no. Però els partits saben –i Madrid també– que darrere l'ANC hi ha milions de ciutadans que ja han expressat quina via reclamen. I els partits poden comprovar –i Madrid també– que els sondatges adverteixen que una immensa majoria dels catalans pròxima al 90% acatarien els resultats d'un referèndum d'autodeterminació. Per tant, legitimitat absoluta, senyor marquès.