Llanternades

En un principi deien que la molècula era la unitat indivisible i després va sortir l'àtom, que precisament vol dir indivisible. I fou descobert per un tal Demòcrit, grec, que trobava en les volves d'un raig de llum filtrant-se per les finestres. Després ja som als dies, resulta que l'àtom ha criat com una conilla i els savis li han trobat partícules a no mai acabar.

Parlant dels savis, jo diria que en aquest moment la ciència seriosa que va a les últimes avança com no havia avançat mai. Encara no fa quatre dies que un bon senyor va parlar del Big Bang.

Després el Big Bang fou atrapat per uns telescopis a mida. De primer en foren les espurnes de l'espetec, cada cop s'hi acostaven més, fins que encara no fa quatre dies als diaris sortia la fotografia del Big Bang.

Agafant-s'ho així, l'univers va començar per una espeteguera que em sembla tan miraculosa que s'ha deixat retratar. Tan miraculosa i real que Algú que caminava sobre les aigües feia un numeret menut.

No faig gresca. La ciència s'ha disparat i arribarà fins on no som capaços de somiar. No sé si mai tocarà a desentrellar totes les llanternades que corren per aquest univers i com més llanternades hi hagi més llunyana quedarà per als savis la presència de Déu entre tota aquesta lluminària. Just Déu se'm fa present entre tot aquest món de llums i ombres, que per ser més humà fins i tot té forats negres. Talment ens l'expliquen els savis, la creació i l'evolució del món són una meravella perquè Déu, que de ciència en sap més que ningú, en sap tanta que ho fa jugant. I ves que entre totes aquestes llanternades de les quals ens parlen els savis hi pots trobar un Senyor infinitament juganer.

Sigui com sigui i de la manera que jo ho veig, els avenços de la ciència per la majoria de mortals són demostracions que l'univers s'ho fa sol sense Déu. Ho creuen més racional així, però no s'adonen que si l'univers ha sortit sense la mà de Déu és un miracle fantàstic.