La fotògrafa hi era

La fotògrafa Colita, née Isa­bel Steva, exposa les seves obres, que cons­ti­tu­ei­xen l'obra de tota una vida, a la Pedrera de Bar­ce­lona. Aquesta nota­ble tre­ba­lla­dora de la càmera, que ha fet molta i magnífica feina, que ha edi­tat els lli­bres Guia secreta de Bar­ce­lona, Els cemen­ti­ris de Bar­ce­lona i L'eixam­ple de Bar­ce­lona, que ha rebut títols, home­nat­ges i guar­dons ben meres­cuts, és part viva d'una Cata­lu­nya ínti­ma­ment lli­gada a la foto­gra­fia (recordo que, de molt jove, quan als mit­jans infor­ma­tius apa­rei­xien els gua­nya­dors de con­cur­sos fotogràfics d'àmbit esta­tal, gai­rebé sem­pre tenien cognoms cata­lans). Colita va entrar en aquest món de la mà de Xavier Mise­rachs i d'Oriol Mas­pons, i també de Fran­cesc Català-Roca i Juli Ubiña, i es va moure a gust i dis­fru­tant d'allò més en l'ambi­ent cul­tu­ral ano­me­nat Gauche Divine (eren els anys sei­xanta del segle XX, en ple fran­quisme), que, a més d'escrip­tors, arqui­tec­tes, edi­tors, models (Teresa Gim­pera, Romy), dis­se­nya­dors i inte­ri­o­ris­tes –i fotògrafs, és clar–, incloïa l'Escola de Bar­ce­lona, un movi­ment cine­ma­togràfic ins­pi­rat en la Nou­ve­lle Vague fran­cesa, abso­lu­ta­ment opo­sat al que es feia ales­ho­res a Madrid, folklòric i cos­tu­mista. En aquesta escola des­ta­ca­ven Cinto Esteva, Jose Maria Nunes, Joa­quim Jordà i Pere Por­ta­be­lla, entre d'altres que el temps ani­ria acre­di­tant. I va ser pre­ci­sa­ment durant el rodatge d'una pel·lícula de Cinto Esteva que vaig poder conèixer, i val a dir que d'una manera fugaç, efímera, Colita. Als bos­cos cre­mats de Lla­gos­tera s'estava rodant Después del dilu­vio, en què inter­ve­nien Paco Rabal, Mija­nou Bar­dot –ger­mana de Bri­gitte– i el gironí Quico Via­der, amb música de Joan Manuel Ser­rat, i en la qual Colita era l'encar­re­gada de la foto fixa. Hi havíem anat un equip de la revista Presència per donar fe d'aquell rodatge, i ens va cos­tar Déu i ajut arri­bar a l'edi­fici on es rea­lit­za­ven algu­nes esce­nes de la pel·lícula. Recordo que Colita estava, més que asse­guda, escar­xo­fada en una butaca men­tre el direc­tor de foto­gra­fia, Joan Amorós, sem­blava donar ordres, i no només al càmera, sinó a la resta dels que inter­ve­nien en el rodatge. No n'estic segur, però podia ser que l'Esteva tingués algun pro­blema psi­co­somàtic, no gaire greu, però sufi­ci­ent per impe­dir-li la feina. El cas és que ni tan sols hi vaig par­lar, amb Colita, però el fet de veure-la allí, en per­sona, em va omplir de goig.