Aires de noblesa
Hi ha qui creu que la història de Catalunya ja està escrita. I certament, s'han fet avenços importants en els darrers anys. Però queda molt per investigar. És el que posa en evidència en el volum cinquè del nobiliari català que acaba de publicar Armand de Fluvià, mestre en heràldica i en llinatges nobiliaris catalans. La noblesa existeix, tot i que el seu relleu actual és baix. Però a vegades es posa en evidència, quan es parla de la creació d'un estat propi i el rei de les Espanyes recorda als posseïdors de títols que se'ls l'estan jugant en aquesta batalla política si publiquen notícies massa engrescadores sobre el procés sobiranista. És el que expliquen, en tot cas. El que ningú no pot negar és que els nobles catalans tingueren una gran importància en alguns períodes de la nostra història. I no em refereixo tan sols als títols immemorials, anteriors al segle XIII i als comtats i vescomtats medievals, sinó també als títols nobiliaris atorgats especialment per Alfons XIII durant els primers anys del segle XX, que figuren en el mencionat volum.
Els vells títols nobiliaris catalans s'atorgaren a terratinents que donaven suport econòmic, polític o militar als comtes de Barcelona. Es vivia aleshores en un món feudal de senyors i serfs. Durant el segle XIX i primers del XX, en canvi, els títols no tenen res a veure amb fets bèl·lics sinó, molt sovint, amb fets empresarials. D'aquí el meu interès. El volum publicat per Armand de Fluvià és el primer d'editar-se, però l'últim de la sèrie, des del punt de vista cronològic.
Els industrials, que tingueren una lenta ascensió social durant el segle XIX, ja estaven integrats en l'alta burgesia catalana a final d'aquell segle i primers del XX. Els industrials tèxtils van ser els protagonistes de la transformació industrial de Catalunya i seran els que rebran més títols: els Quadres, els Güell, els Caralt i els Fabra. Però també els Godó de La Vanguardia, els Olano dels carbons de Fígols, els Montaner de l'empresa d'arts gràfiques i editorial on hi ha la Fundació Tàpies, els Lacambra de la foneria de coure a Sant Hipòlit de Voltregà i banquers com els Garriga Nogués. Resultaria interessant saber quins van ser els empresaris que van rebutjar el títol i per quina raó ho van fer. Es diu això del banquer Manuel Girona i del cotoner Sedó d'Esparreguera, però no hi ha documentació i només rumors. La filla de Manuel Girona acceptarà el títol de marquesa de Caldes de Montbui, tot i que es diu del pare que refusà el de marquès del Pla de Barcelona. Les segones i terceres generacions d'empresaris havien canviat: tenien llotja al Liceu, tendien a la castellanització –recordin la sàtira de l'obra teatral de Santiago Rusiñol Gente Bien– i, fins i tot, a l'anticatalanisme –el cas ben conegut d'Alfons Sala a Terrassa. No obstant això, un dels últims títols nobiliaris es donà a l'expresident de la Generalitat, Josep Tarradellas, que l'acceptà tot i que havia estat militant d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Seria bo que es publiquessin els quatre volums que falten al Nobiliari Català. Armand de Fluvià en té enllestit un altre, però els problemes de finançament són tan notables com les famílies nobiliàries de què parla. És història de Catalunya.
