Dignitat i violència

Centenars de milers de persones (evidentment, com sempre, hi ha un ball de xifres diverses, però sobretot hi ha una reducció intencionada del nombre de participants) van reunir-se aquest cap de setmana a Madrid al final de les anomenades Marxes per la dignitat. N'hi havia que van arribar-hi després de caminar durant dies des dels seus llocs respectius d'arreu de l'Estat espanyol.

No tinc la impressió que, en general, els mitjans de comunicació hagin fet prou atenció a aquestes marxes que han aplegat una diversitat de ciutadans en protesta contra unes polítiques econòmiques i socials que cada cop creen més desigualtats. De fet, no sé si s'informa prou (a banda dels mitjans que ho ignoren deliberadament) de com la cobdícia d'uns degrada les condicions de vida de molts i de com, en contra de la submissió, una part de la societat va organitzant-se, mobilitzant-se, actuant. No dic que no es faci, com demostra aquest mateix diari, però es pot fer més. En canvi, hi ha polítics dels quals es propaga qualsevol declaració estúpida malintencionada. S'ha vist amb les animalades que han dit diversos polítics del PP en relació amb el caràcter polític atribuït perversament a aquestes marxes: tota protesta és criminalitzada com una acció antidemocràtica.

No sé fins a quin punt allò que diuen fa forat, però hi ha tractaments (des)informatius que semblen abonar-los. El cas és que, un cop hi va haver la manifestació a Madrid, els mitjans televisius van afanyar-se a mostrar les imatges de les accions violentes que hi va haver al final. Amb el pretext de la mort d'Adolfo Suárez n'havien parlat poc, de la manifestació, però, a més, remarcar la violència d'uns quants és una manera de posar en qüestió una multitud de ciutadans que reclamen justícia social. I la violència dels antidisturbis? I la violència que pateixen aquells (i cada cop són més) que perden la casa, la feina o unes condicions laborals dignes. La violència del capital (dels seus sequaços i del seu ordre) és infinita.