El tap

Ralph Fiennes és un conserge que no concep ètica sense estètica a The Grand Budapest Hotel i que es dedica a donar consol sexual a les clientes provectes, esforç que li val, sense voler-ho, l'herència d'una dama. Un fet que desperta les ires de la família de Madame D, que inicia una grotesca batalla per tal fortuna. L'atzar ha volgut que l'estrena de l'última comèdia de Wes Anderson coincideixi amb la mort d'Adolfo Suárez i la disputa, també grotesca, però més aviat en clau de melodrama, de la seva herència política, per part de tots els que li van fer la vida impossible, des de la dreta extrema fins a l'esquerra de Suresnes. Però la realitat és que els importa un rave Suárez. El que tenen és un interès superlatiu per defensar un model polític, econòmic i social que està en descomposició, en bona part gràcies a ells, sigui per acció o per omissió. Ara que aquell model de la Transició està més que mai en qüestió, ara convé reivindicar-lo. Resistir. Perquè d'ells va ser l'invent. I ells se'n van apropiar. Li podeu dir captura de rendes, oligarquia, casta. És igual. Espanya i Catalunya han arribat on han arribat, en part, per culpa d'un tap generacional. El rei, amb un fill de 46 anys que va fent, és el símbol. Però, en realitat, hi ha hagut una connivència en la política, i també en l'economia i en els mitjans de comunicació, per anar gestionant el chiringuito. Francament, que a homes i dones de 40 anys se'ls consideri promeses, és per posar-se a plorar. I el problema del tap és que, a Catalunya, el vapor ha sortit en forma de reivindicació independentista. Però, a Espanya, també hi ha pressió dins l'olla. I la mostra són les marees d'indignats que han arribat a Madrid. El problema és que no troben canalització en qui els ha fet de tap. I, de fet, que el partit que governa a Catalunya no aglutini tampoc l'esbravada s'explica pel mateix motiu.