Això de la centralitat

El manresà Joaquim Amat-Piniella, quan encara no havia pogut editar K.L. Reich, l'obra emblemàtica sobre les pàgines més bèsties del segle XX, es donava a conèixer amb El casino dels senyors. Llibre no gens fràgil, que demostra capacitat de narrador, com podrem comprovar gràcies a la iniciativa editorial d'Ensiola, que n'està reeditant les novel·les. Amb ironia ben dosificada, l'autor ens fa veure que en tots els pobles pobles hi ha persones que aspiren a semblar senyors. I això els retrata encara més com a disfressats de tals. És el que em passa a Madrid amb el seu Casino, que visito dos o tres cops a l'any, gràcies a l'editor Ricardo Rodrigo. Hi vaig ser el proppassat dia de sant Josep perquè l'Enric Juliana hi presentava España en el diván, acompanyat per Màrius Carol i Montserrat Domínguez.

Conec el badaloní Enric Juliana de quan treballàvem tots dos al setmanari del PSUC Treball. Hem compartit algunes tertúlies de tele. I si ell fa deu anys que viu a Madrid, jo en fa onze. En Juliana escriu bé. I llegeix força. Tinc la impressió que té el legítim desig de ser un nou Gaziel, que era del poble de la meva mare i que també va passar, a la dècada dels seixanta, molt temps a Madrid. En un punt dissentim. Com li deia Montserrat Domínguez, en Juliana se sent fascinat pel Gran Madrid. I jo, en canvi, sento més aviat passió per l'altre Madrid, amb tants forats que la crisi converteix en punyents. I amb tantes energies que ni la tenacitat del ministre català (de Valladolid i de l'Interior) pot colgar.

L'acte del Casino va ser un elogi –¿inici, potser, d'un procés laic de beatificació dels seus amos?– de La Vanguardia, defensora tothora de la “centralitat” (no sé si també quan va tenir una directora, María Luz Morales, que va acabar tancada a la presó de dones de les Corts). I el meu problema és que no sé com es mesura això de la centralitat. Ni com se'n cura la síndrome. Ho dic sense segones: m'agraden els pobles que aspiren a ser ciutats i no passen de Villa y Corte i són feliços amb un nyap com la catedral de l'Almudena. ¿Puc demanar un poc de fe per tal que els déus hipotètics m'atorguin el do de la centralitat?