Suárez i el mus

Primer pla. Somriure proto-Kennedy amb vint anys de retard. Dels llavis tiralínies del tot dibuixat surt: Y jugar al mus. Aquest era el hobby d'Adolfo Suárez. Ho explica en una entrevista al NODO (creat per Franco el 1942: segle I de l'homogeneïtzació audiovisual ibèrica) el 25 de maig de 1978. El mus és el joc de les ganyotes, dels gestos, dels tics. Objectiu: enganyar, amenaçar, espantar l'adversari. El mus és no parlar clar. No dir les coses pel seu nom. El mus és la transició. Suárez, un jugador més de la timba. Un més a la taula del gatllebrisme que té la seva evolució en el trilerisme. Però la transició s'ha fet pansició. No podia ser d'una altra manera. Posar la brutícia sota l'estora no significa que la brutícia desaparegui. Així ho demostra la Primera Llei de Residus Existencials. Perquè el problema no és el fet. Mai el problema és el fet. El problema és reconèixer el fet. “Nosaltres som els fills forçats del franquisme i això ho haurem de pagar car. Nosaltres hem rebut una educació que ens ha fet emmalaltir i estic segura que només guarirem amb l'antibiòtic de la democràcia. Però tots ho hem d'admetre, això... Aquests quaranta anys que acabem de viure no s'esborren en un no res”, escrivia Montserrat Roig durant els dies de mus. I ara... no volies mus? Dues tasses! Mus en comptes de la botifarra. Joc nostre, endreçat, clar, lògic, de concentració, d'equip, on no hi ha engany. Al pa, pa i al vi, vi. Joc canviat, cartes marcades: sempre es perd. Algun dia l'Organització Mundial de la Salut haurà d'avaluar els danys de la lobotomització del franquisme i la transició. Hem burocratitzat la nostra memòria, el nostre caràcter. Hem passat del “vaaa!” al “buffff”. Una tragèdia. Una pandèmia. Continuem jugant al mus, a l'engany, a la picaresca de vinagre i fum d'El Lazarillo de Tormes en comptes de jugar a la botifarra, on hi cap tot, a l'Ars total, de veritat deliciosa, lluminosa, de Ramon Llull. Dos jocs diferents. Dos mons. Dos, de tocar el dos.