Siurana, aspra i ardida
A la sortida de Cornudella un trencall indica la serpentejant ruta que s'endinsa al roig rocam calcari que no para d'apuntar al cel, mentre, a dreta i esquerra, gent penjada a les verticals parets –mai no havia vist tants escaladors per metre quadrat– practiquen el desafiament al vertigen. Talment, la naturalesa en estat pur; i al final, Siurana.
Penjat sobre la cinglera, el poble de Siurana presenta tota la bellesa de la natura retallada amb escarpra d'escultor i cantada amb veu de poeta, quan el mateix Josep Carner la descriu “aspra i ardida / ben arrapada a la salvatge altura” i “ella és una impassible sobirana, / dominant els voltors i els espadats”. Un petit conjunt recuperat al despoblament –a finals del 1970 només hi vivia una persona– on ara una quarantena d'estadants volen fer patents els avantatges de la filosofia de la nova ruralitat.
En aquest racó de les Muntanyes de Prades, mil·lenàriament tallades per les aigües del riu també dit Siurana, el petit poble presumeix de figurar en lletres destacades a la història del país, ja que gaudí de ser un dels municipis més grans de la Catalunya medieval i significà la darrera resistència sarraïna a les terres del Principat, en temps de reconquesta. Al cim dels cingles, controlant el pas entre els dominis de la casa de Barcelona i les terres meridionals, el castell àrab sostingué durant quatre llargs segles la seva primacia, fins que Ramon Berenguer IV convocà l'ajut dels senyors de Cervera, Castellvell, Castellet i Molnells per realitzar l'assalt definitiu (1153), que comportà la derrota del valí Almira Almemoniz i la reculada dels sarraïns fins a l'altra riba de l'Ebre.
La situació singular de la fortalesa àrab la feia inexpugnable i per això la seva conquesta aviat bastí una indestructible llegenda, lligada a la traïdoria d'un ric mercader jueu –sempre l'antisemitisme ha fet forat en l'imaginari popular– que mostrà a les tropes cristianes el camí d'entrada a la ciutadella a canvi de mantenir la vida i els béns de la seva família. Aleshores, encapçalats per Ramon de Gaganot, els soldats entraren a mata-degolla, sense respectar cap signe de vida. Fou tal la mortaldat que el renegat jueu, amagat fora la població, veient la carnisseria va quedar petrificat i encara avui es pot veure una gran roca amb el rostre del traïdor.
Però la rica llegenda no acaba aquí. Quan Abdelàzia, una reina de singular bellesa, celebrava una festa a l'interior del castell, segura de la protecció de les muralles, de sobte, una sageta va entrar per la finestra i es clavà sobre la taula, seguida de l'entrada desfermada dels soldats cristians. L'heroica reina, convençuda de no caure viva en mans de l'enemic, muntà sobre el seu cavall i, davant els que la volien agafar, es va llançar pel cingle. Quasi vuit segles després, al llindar del penya-segat situat al costat de les runes del castell, encara es pot veure la marca de les potes del cavall, enfonsades a la roca, abans del salt definitiu.
He gaudit d'uns dies a Siurana, en la tranquil·la solitud d'un dels bells racons de la nostra particular geografia. A més, he descobert l'acurat treball d'Anaïs i Pau, en el laboratori d'un hotelet on la cuina experimenta els gustos més exquisits. Dies tranquils, d'agraïda climatologia. M'ha mancat un vespre de vent intens, d'aquells que, diuen, prop de les runes del castell es poden sentir els renills d'un cavall que pugen del cingle i fins i tot potser s'albira una ombra delicada que es passeja pels dominis de Siurana.
