Opinió

‘Savis'

Les entrevistes a les diferents personalitats catalanes demostren que “un país
que honora els seus savis és un gran país”

Savis és un pro­grama per nodrir els arxius. En un for­mat clàssic d'entre­vista i en un indret car­re­gat de referències i d'història com és el saló del Vigatà de l'antic Palau Moja (s. XVIII), residència del marquès de Comi­llas on va fer de capellà mossèn Cinto Ver­da­guer, el cor­recte i edu­cat Josep Puigbó entre­vista dife­rents per­so­na­li­tats cata­la­nes.

Crec que la situ­ació d'un plató en aquest indret és molt encer­tada, només eli­mi­na­ria les pro­jec­ci­ons sobre els magnífics fres­cos que apor­ten una nota estri­dent en un ambi­ent càlid i con­for­ta­ble que el pre­sen­ta­dor domina; tan­ma­teix no pen­sin pas que aquesta acti­tud no ser­veix per treure suc al con­vi­dat, ben al con­trari, la rela­xació pro­voca que sense voler un es pre­senti amb uns trets tan reals que de cop poden espar­ve­rar.

Aquest és el cas de la “sàvia” soprano Mont­ser­rat Caballé. De riure fàcil, té molt ben après el paper de la falsa modèstia, i l'ano­meno així perquè ella mateixa es delata des d'un bon prin­cipi. Tots els per­so­nat­ges entre­vis­tats trien una cançó en començar, amb la idea que home­nat­gin qui la canta o què ha sig­ni­fi­cat per a ells. La Caballé en tria una de seva, i diu amb la veueta humil que és una peça que va can­tar en l'enter­ra­ment de la família Ber­tran (pro­tec­tors de la família i qui els paga­ven els estu­dis), perquè sabia que a ells els agra­dava tant que estava segura que sen­tir-la allà era l'home­natge més gran que els podia fer. La cosa no acaba aquí, de Freddy Mer­cury (al·ludint al duet que van can­tar durant les olimpíades del 1992 i que jo recordo com una de les coses més hor­ro­ro­ses que he vist en tele­visió) deixa anar “ell no feia res” i com qui no vol la cosa quan li pas­sen aquell moment his­triònic diu “aquí no he estat bé perquè he aguan­tat més la nota jo que ell i no es fa que­dar mai mala­ment un com­pany”. Ni una menció a Vic­to­ria de los Ánge­les.

Ben al con­trari de Jaume Ara­gall, el tenor que s'emo­ci­ona quan canta Carusso, que refle­xi­ona sobre la seva infan­tesa feliç al barri del Born (des­car­re­gava cai­xes al mer­cat de mati­nada), que des­criu tot el que va apren­dre a Milà i la tris­tesa que sen­tia en tro­bar-se sol, lluny de casa, en una ciu­tat col­gada de neu i dor­mint al matalàs d'una sagris­tia més de quinze dies. La seva mera­ve­llosa veu can­tant àries ita­li­a­nes sí que em punxa el cor, però això ja són dèries meves: el gran Ara­gall.

Arnau Puig, filòsof, crític d'art i dar­rer mem­bre de Dau al Set, tria Édith Piaf amb el seu Non, je ne regrette rien. El seu to sor­ne­guer no amaga la intel·ligència aguda en totes les seves afir­ma­ci­ons: “La vida és jugar a per­dre.”

El Car­de­nal Arque­bisbe de Bar­ce­lona Lluís Martínez Sis­tach es revela com el gran comu­ni­ca­dor que és. Sona L'emi­grant, també tota una decla­ració d'inten­ci­ons que embol­ca­lla amb una retòrica impe­ca­ble: “Tots som emi­grants i els cre­ients volem aca­bar a la Jeru­sa­lem celes­tial.” S'entu­si­asma reme­mo­rant la Roma del Con­cili Vaticà II, la nit de lluna plena que va viure amb Joan XXIII. Diplomàtic, explica les nego­ci­a­ci­ons amb Espa­nya perquè el Sant Pare con­sagrés la Sagrada Família, però també endut per aquest aire d'inti­mi­tat se li escapa: “Les per­so­nes i grups han de ser fidels a la pròpia iden­ti­tat.”

Teresa Juvé és una dona de con­vic­ci­ons. Una escrip­tora poc cone­guda perquè va dedi­car tota la vida al seu espòs, Josep Pallach, que de jove­neta es va apun­tar a la Resistència a Tolosa de Llen­gua­doc i que va viure una experiència com a refu­gi­ada, nar­rada esplèndi­da­ment en la novel·la L'aigua­mort a la ciu­tat que fou fina­lista del Nadal al 64 (de fet, havia gua­nyat, però donat el tema el jurat no va gosar donar-l'hi), doncs aque­lla que es va jugar la pell perquè la guerra con­tra el fei­xisme també era la seva, sen­ten­cia: “No em vaig ficar mai en política perquè ell (Josep Pallach) ja ho feia molt bé.” La cançó que tria és La presó de Lleida. Un país que honora els seus savis és un gran país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia