La gran conspiració

El president del Barça va trencar ahir silencis però no malentesos per afirmar que el club pateix una gran conspiració. “És la gota que ha fet vessar el got”, va proclamar convençut d'un atac “deliberat” i “extern”. La indignació de Josep Maria Bartomeu arriba després de la inspecció fiscal que va furgar en les finances de Messi, de la denúncia d'un soci que va voler saber què havia costat el fitxatge de Neymar i de la sanció de la FIFA pel que considera excessos en el fixatge de menors.

Cadascun d'aquests episodis té un origen concret: l'Agència Tributària, un soci i la Federació Internacional de Futbol, i són ben diferents. En els tres casos, però, o almenys en dos, la directiva del Barça ha pecat profundament d'arrogància. Se'n queixen, d'aquest pecat, perquè el pateixen, un bon nombre de periodistes esportius de la ciutat. Si el Barça hagués atès el soci amb l'amabilitat necessària o si hagués intentat pactar amb la FIFA una solució menys dràstica, s'haurien estalviat els disgustos. Però han respost com soler fer. Ells mateixos acusaven Joan Laporta de supèrbia. Laporta, en efecte, gallejava com el primer, però després sempre resolia amb abraçades i encaixades virils totes les situacions. Els directius actuals perpetren una arrogància callada i persistent. Així els va. Si afirmen que pateixen una conspiració, arrogants com són, almenys haurien d'apuntar amb claredat cap a l'Estat o cap al Reial Madrid. O cap a qui sigui. No ho fan. L'arrogància covarda encara és pitjor pecat.