No creuen en la política

Saben aquell fenomen en què s'encadenen uns quants fets insòlits en un espai de temps relativament curt? Com quan en una setmana surten tres o quatre notícies de gossos que ataquen nens. O com quan hi ha dos o tres accidents d'avió en poc temps (per cert, ja fa dies que no es parla del vol 370). O quan comencen a sortir testimonis de gent que ha vist llums estranyes al cel... Doncs la setmana passada els deia aquí mateix que sovint diuen més de les persones els actes aparentment més trivials que els grans discursos o les grans actuacions. Ho feia arran de les crítiques i els insults que ha rebut la cantant Shakira pel fet de cantar en la llengua del seu marit, que resulta que no és que sigui una llengua ignota, sinó que també és una llengua oficial de l'Estat dels que la insulten. I ara resulta que no sé si és per aquest fenomen o perquè simplement m'hi he fixat enfocant-ho des d'aquest punt de vista, però entre l'article de la setmana passada i aquest he recollit almenys tres fets similars que, sense ser transcendents, són prou reveladors. En aquest cas, reveladors de misèries humanes aplicades a la política.

Els exposo breument, perquè ja els coneixen: 1. En Jaume Colboni adulterant unes eleccions. 2. L'Esperanza Aguirre aparcant en lloc prohibit i fugint de la policia. I 3. La Dolores de Cospedal saltant-se, amb tota la família, la cua de gent per entrar al museu Santa Cruz de Toledo. Ja em sembla greu que representants públics (o aspirants a ser-ho) es pensin que poden fer coses que ells serien els primers de censurar a un altre. Però encara ho és més que cap d'ells no s'hagi excusat d'haver-ho fet. Ni una disculpa. Cap rectificació. Cap “Lo-siento-me-he-equivocado-no-volverá-a-pasar-más” estil Joan Carles, encara que fos tan preparat i fingit com aquest.

Estic d'acord que el descrèdit de la política ve sobretot dels casos de corrupció i dels grans escàndols que queden sense aclarir ni resoldre de veritat. Però jo ja fa temps que dic que, per mi, encara és més profundament corrosiu que un polític cregui que pot adulterar unes eleccions primàries o que pot aparcar al carril bus o que es pot colar en un museu. Perquè fets com aquests (i el que poden arribar a fer d'amagat!) són la demostració inqüestionable que són ells els primers que no creuen en la política. En el que hauria de ser la política. I que no ho és per culpa d'ells, tant o més que dels que roben, si és que no han fet tant una cosa com l'altra.