Ibarretxe

Fa prop de deu anys, el lehendakari Ibarretxe va presentar al Congrés dels Diputats l'anomenat “pla Ibarretxe”, una proposta de nou estatut polític per a Euskadi. L'intent va ser derrotat per més de 300 vots en contra i menys de 30 a favor. Els qui recordin aquella sessió recordaran també, a banda d'estar-hi a favor o en contra, la categoria de la intervenció d'Ibarretxe: modèlica. Ibarretxe va presentar els arguments i va encaixar el resultat com un senyor. Per derrotar Ibarretxe n'hi va haver prou amb l'aritmètica parlamentària i amb la disciplina de vot, que és tot el contrari de l'essència del parlamentarisme. I aquí rau bona part del descrèdit de la política. Hi ha un moment, el de la votació, en què els parlamentaris es deshumanitzen i no voten per consciencia sinó per imperatiu de grup. Així, era igual la forma i el fons. El vot en contra estava decidit abans de començar. I el vot a favor, també, clar.

Contra els arguments dinàmics d'Ibarretxe, tanmateix, es van fer servir arguments estàtics que, una dècada després, es repetiran demà, dimarts, en el debat amb motiu de la proposició de llei que defensaran Rull, Rovira i Herrera per la consulta catalana. Sintèticament, els arguments del PP, el PSOE i adlàters contra el pla d'Ibarretxe van ser les acusacions: de ser un pla secessionista, de ser inconstitucional i fora del marc de la Unió Europea, de compartir el projecte polític d'ETA, de ser unilateral i no consensuat i de portar a la fallida econòmica del País Basc.

Demà, els representants del Parlament de Catalunya no tenen l'encàrrec de defensar la posició d'arribada, sinó la posició de partida. No tenen l'encàrrec de defensar la resposta a la consulta, sinó de defensar que es pugui fer la pregunta. Demà, per part dels representants catalans s'argumentarà el dret a decidir, no la decisió. I probablement, per part dels representants de l'àmbit estatal, es desviarà el tema del dret a decidir amb arguments que tindran a veure amb la decisió. El resultat és previsible. L'interès dels observadors internacionals, en canvi, no tindrà res a veure amb la de fa una dècada. Sapiguem nosaltres perdre bé, malgrat que ells guanyin malament. Caldrà que siguem senyors, com Ibarretxe.