Amor propi

L'altre dia vaig sentir en un programa de ràdio una expressió que no coneixia, no l'havia sentit mai abans: egoisme intel·ligent o egoisme sa. No pensava que l'egoisme pogués ser saludable. Hi ha matisos. Es reivindicava el fet que ara ens cal ser egoistes perquè ja no està mal vist ser-ho i es defensava que ens convé pel bé de tots pensar més en nosaltres, mirar primer pel nostre bon govern per després, des del nostre benestar, poder-nos dedicar als altres o oferir als altres la nostra millor versió. De fet, ben mirat no és pas mal negoci i no deixa de ser la base, els fonaments, per a l'autoestima, i si estem bé amb nosaltres mateixos és gairebé segur que el que transmetrem, el que irradiarem, seran bones vibracions. Ja ho diu el dalai-lama: “Estima't perquè el fruit d'aquest amor és la llavor que s'implantarà en els altres.” L'autoestima, l'amor propi, és una eina molt poderosa que si la sabem fer servir ens pot ajudar a aconseguir els nostres objectius, individuals i col·lectius. Per això està íntimament lligat amb el que defensa el psicòleg Joan Quintana –que un servidor subscriu– i més encara després de la jornada d'ahir al Congrés dels Diputats. Quintana defensa que demanar suposa el dret d'una persona a existir en relació amb l'altre; i que, quan demanem, ho fem perquè ens sentim dignes de ser escoltats i ajudats. I jo gosaria afegir-hi que ho fem perquè tenim consciència del que som, que estimem i creiem en el que som i per això demanem que se'ns tingui en compte per ser senzillament tal com volem ser, no com volen que siguem. Però per això és providencial que ens posem entre cella i cella que hem de pensar més en nosaltres mateixos, ens hem d'estimar –com a individus i com a comunitat– per poder donar-nos als altres i demanar i exigir el que necessitem per ser estimats. I si, com ha quedat clar, ens rebutgen, sempre ens tindrem a nosaltres mateixos, ningú ens prendrà l'essència, la identitat, allò que és ben nostre, l'amor propi.